La cartera

Sembla que per fi tindrem ministre d’Economia. Rectificació satisfactòria a un disseny governamental estrambòtic (conformem-nos per ara amb aquest adjectiu). Analitzat amb filtre satíric, podríem llegir la decisió d’haver prescindit, fins ara, d’un ministre d’Economia com a una via per excel·lir en la nostra defensa de les especificitats: som tan específics que som l’únic Estat del món sense ministeri d’Economia. Si rasquem més, però, la cosa és més greu tot i que molt senzilla d’explicar: si hem prescindit de ministre d’Economia és, simplement, perquè el disseny del Govern (entre d’altres) està plenament condicionat als equilibris interns i a les estratègies de futur del partit que governa. Tan greu, tan habitual i tan senzill. Prescindir, doncs, d’un ministeri que coordini la política econòmica del Govern no es fa perquè no es consideri necessària aquesta cartera o perquè després d’hores d’anàlisi es consideri millor sectorialitzar l’acció econòmica de l’executiu; es fa, simplement, perquè de potencials ministres d’Economia a qui s’hagi de premiar i que ens puguin aportar un actiu electoral, a DA, el 2015, n’hi ha tres o quatre i la solució salomònica és ben senzilla: una parcel·la per a cadascú. Va passar el mateix amb la substitució d’Alcobé: no es va buscar el millor ministre possible per assumir la reforma de la Funció Pública (que el tenies, segurament, dins les teves files, com ha demostrat la rebuda feta a Descarrega) sinó la persona que més vots extra-DA pogués captar per a la plataforma d’aquí a dos anys: un liberal a poder ser, però em conformo amb un socialdemòcrata... I ara, sant tornem-hi, rectificació satisfactòria però no ens enga­nyem: no hi haurà ministre d’Economia perquè sigui la millor solució per al país sinó perquè el d’Exteriors vol tornar (per motius perfectament legítims) i no convé una crisi de Govern i tampoc convé perdre un clar actiu electoral... I, malgrat tot, hi insisteixo: rectificació satisfactòria: perquè és molt millor tenir ministre d’Economia que no tenir-ne, sobretot quan un dels projectes clau és l’obertura econòmica i tots els indicadors et diuen que, oh sorpresa, la cosa no acaba d’ar­rencar.