Allà on fa fred

La notícia és el fred. Travessant el continent ha arribat a les nostres latituds una onada de fred siberià. I amb el fred també ha vingut la neu. Sembla una bona notícia i els homes i les dones del temps s’afanyen a anunciar que això durarà dies, que si la setmana dels barbuts és la més freda de l’any, que si l’escudella de sant Antoni. Etcètera. Als que ens agrada la muntanya i l’esquí ens n’alegrem i als que no els atrau especialment el fred i la neu ho suporten amb estoïcisme, sabedors que un fenomen tan aleatori com aquest pot salvar una temporada i mantenir l’economia del país. La gent comparteix a les xarxes les fotos de la nevada, de termòmetres sota zero, de carrers emblanquinats: coberts de bufandes, capells de llana i anoracs impermeables, celebrem l’arribada de l’or blanc com mannà caigut del cel.

Però hi ha un altre lloc on també ha arribat aquesta onada de fred siberià i allà la postal és molt diferent: allà no tenen anoracs ni bufandes perquè ho han perdut tot. Van haver de fugir de la guerra (recordem-ho: quedar-s’hi no era una opció). Han perdut la casa, han perdut les seves ciutats, el seu país. Per fer el viatge han hagut de pagar, perdent els diners i jugant-se la vida. Pel camí, molts han perdut familiars i amics. I a les portes d’Europa també han perdut l’esperança. Però ells ja no són notícia. Van ser-ho uns dies. Però com era previsible, l’actualitat els ha oblidat, condemnant-los al purgatori inhumà del camp de refugiats, castigant-los a vagarejar sense identitat ni sentit en un infern glaçat on literalment s’estan morint de fred. A Internet hi ha vídeos colpidors que dubto que surtin als informatius. Perquè ells no són la notícia.

Aquest és el món que viurem els pròxims anys. Com en altres èpoques de la història, el creixement de la població mundial es regularà per les malalties i les guerres que provocaran exilis massius, migracions desesperades cap als focus de benestar i seguretat. Per això Trump vol fer un mur. Per això Europa també ha fet un mur. És invisible però no els deixa passar. Ara ja no m’importa el fred siberià perquè saber-me còmplice silenciós, involuntari i segurament inevitable d’aquest drama m’ha glaçat la il·lusió d’abans. Miro endins, molt endins, allà on realment fa fred.