A la memòria de Zygmunt Bauman

El temps s’esmuny, per tant l’hem d’estalviar, deien els clàssics. Però, com estalviar-lo? Com evitar i fer que no passi sense veure’l i sense viure’l? Només des de dins i sabent que mentre fuig, sembla immòbil. Escric a la memòria de Zygmunt Bauman (1925-2017), el gran sociòleg que morí fa uns dies. En la seva obra capital Modernidad líquida (2000) reflexiona, quan parla de l’es­pai/temps, sobre el pas de la “modernidad pesada” a la “modernidad liviana”, sobre el pas del capitalisme hardware al capitalisme software, el pas de Nelson Rockefeller a Bill Gates. Vivim una modernitat –diu– sense referències fixes, sense memòria ni certeses. Res no és permanent i tot flueix. Res no és sòlid, tot és líquid i precari. Ens afanyem a buscar solucions biogràfiques, individuals, a problemes que solament poden tenir solucions generals...

Últimament són brillants les seves anàlisis del descrèdit de la política, de les xarxes socials com una trampa i de l’execució del projecte europeu. És un referent del moviment global dels indignats –del “precariat”, com l’ha definit– per la seva clara denúncia de la desigualtat creixent i per la seva sòlida crítica a l’actual neoliberalisme. ¿La riqueza de unos pocos nos beneficia a todos?, es preguntava fa dos anys en un petit assaig. Us aconsello que llegiu el seu últim llibret, traduït al català fa pocs mesos, Desconeguts a la porta de casa, sobre la crisi dels refugiats i dels immigrants. Ponts i no murs, demana, com el Papa Francesc.

No vivim avui –encara que ho sembli– en una realitat augmentada, en una fusió en temps real dins el món virtual i el món real. Si cal, ens hem de pessigar –cos i ànima– per saber on som i on volem anar. Bauman a les últimes pàgines de Modernidad líquida comenta una entrevista que Le Monde havia fet a Juan Goytisolo l’any 1999 i destaca aquesta frase seva: “Si uno vive sólo en el presente, corre el riesgo de desaparecer junto con él.” Aquest és el repte. Bauman sempre va saber i sempre ens va ensenyar que el futur no ve, que al futur hi anem nos­altres. Sí, d’acord, avui amb una gran incertesa, amb dubtes, confusió i preocupació pel que pot venir. I, atenció, “por si éramos pocos, parió la abuela”. Arriba Trump.