Una bufetada de l'àvia

En la meva tendra infància barcelonina, quan la meva àvia Ramona em duia al Parc de la Ciutadella, m’explicava que allà hi havia hagut un fortí inexpugnable aixecat per un rei de mal nom –Felip–, botxí dels catalans, i que havia atemorit la ciutat després de l’Onze de Setembre. Jo només hi veia la placidesa romàntica d’un parc urbà i em prenia les explicacions de l’àvia com un conte de fades, mentre donava menjar a les oques de l’estany. Quan la passejada era pels flancs de Montjuïc, m’assenyalava el castell que corona la muntanya i em deia que des d’allà dalt el general Espartero havia bombardejat cruelment la ciutat rebel, fins a fer-ne un bany de sang, i val a dir que la visió de la tètrica fortalesa m’esgarrifava: vet aquí el valor de peça de convicció que tenen les pedres que es mantenen dempeus. Un dia vam passar pel davant de la presó Model. L’àvia em va dir que allà hi tancaven la gent de mala vida i, sense pensar-s’hi, em va ventar una bufetada. “Perquè te’n recordis!”, em va dir. Fins anys més tard no vaig saber el sentit exacte d’aquell correctiu, un costum arrelat en les antigues execucions públiques a les forques.

Ara, després de trenta anys d’esfullar la margarida, l’Ajuntament de Barcelona i el Govern de Catalunya s’han posat d’acord per enderrocar la vella presó. Com tantes vegades, l’opció catalana –o, si el lector vol, espanyola– és la del nou ric: fer cau i net del que hi ha i construir de nou, en aquest cas en altres llocs, per encabir el miler de presos que la Model alberga avui dia. Una opció ben diferent de la francesa, que és la de mantenir i renovar, com és el cas de la Santé de París, que aquests anys es troba en plena remodelació per continuar prestant el seu servei en condicions en el futur.

Amics nous rics, no ender­roqueu la Model! Si la voleu buidar de presos, feu-ne un museu, l’escenari d’un reality televisiu, la regidoria del districte o un hotel de cinc estrelles, però deixeu-la en peu, si més no parcialment. Les pedres són patrimoni i testimoni. Si l’edifici s’arrasés i en el seu solar s’hi posessin estanys amb oques, els infants de demà podrien creure que la Casa dels Hor­rors era només un conte de fades i que no havia existit mai.