Quatre mons

D’una banda, la tortura, els murs, la defensa de la supremacia d’un grup cultural en particular, la demonització i la persecució del dissens, l’autoritarisme, el retorn al passat com a única via escapatòria als problemes del present. D’una altra, la renda bàsica, el decreixement, la celebració de la discrepància i la diversitat, l’obsessió per la participació, la transparència, les ciutadanies empoderades i els drets civils, la utopia com a motor de canvi. Un dia et lleves, obres la ràdio i només perceps el primer dels mons descrits: en Trump validant la tortura i decretant el mur, la Duma validant la violència de gènere… L’endemà, però, decideixes enfocar l’altre món: i et fixes en Finlàndia, que valida la via redistributiva de la renda bàsica, o t’interesses pel discurs de Benoît Hamon, que gosa treure el decreixement de la llista de paraules proscrites en un país obsessionat pel creixement… El 1946, Churchill, evocant per primer cop la imatge d’un teló d’acer, fundava la idea d’una divisió del planeta en dos mons. El 1952, el demògraf francès Alfred Sauvy incorporava el Tercer Món a l’equació i el 1969, per fi, algú (el capellà i activista Joseph Wresinski) deixava de vincular mons a estats creant la noció de Quart Món, on hem englobat des d’aleshores tots els desafavorits del mal anomenat Primer Món. Va, juguem el joc de repensar aquesta divisió! Jo ho faré no enfocant les condicions materials sinó la via triada per superar-les. I me’n surten quatre: els dels -murs - supremacisme - autoritarisme - passat; els de la construcció d’alternatives centrades en el bé comú i la sostenibilitat; els immobilistes ancorats a l’statu quo, i els indiferents. I aquí, evidentment, no em serveixen les divisions nacionals. Podríem caricaturitzar-ho amb els EUA de Trump i els països escandinaus a les dues primeres categories, però ens equivocaríem. D’una banda, perquè ens estaríem deixant gent, perquè enfocats des d’on ho faig, Le Pen i Trump m’entren a la mateixa categoria que l’ISIS i que molts governants europeus. D’una altra, perquè els estats, per sort, no són blocs monolítics i és a Israel i als Estats Units on, per exemple, trobem algunes de les alternatives més interessants als monstres que els governen