'Vivre ensemble'

Viure en societat. Una bona part d’allò que m’interessa i de les dèries amb què castigo els quatre lectors d’aquestes columnes entra sota aquest enorme paraigua: com ens ho fem perquè viure en comunitat ens aporti el màxim de beneficis i el mínim de molèsties? Oblidem, fins i tot, la societat i simplifiquem-ho –us proposo– amb el vivre ensemble dels francesos, un terme molt suat, sí, i sobreutilitzat i manipulat per alguns, però que els dona cobertura (i coherència) per tractar aspectes tan aparentment desconnectats com l’assetjament sexual al metro i la defensa radical de la laïcitat a l’esfera pública. Vivre ensemble. Viure plegats. Pensava aquests dies en aquest paraigua i en els seus límits, en els mínims necessaris perquè viure plegats ens surti a compte. I ho feia a tomb de dues notícies aparentment desconnectades: l’alerta de la manca d’efectivitat dels antibiòtics si persisteix el seu abús i la campanya publicitària que circula per ciutats espanyoles i que ens revela que els nens tenen penis, que les nenes tenen vulva, que si neixes home ets un home i que si ets una dona continuaràs sent-ho. Parlava de límits de la vida en societat i aquí en tenim un: és senzillament inacceptable que la resta em diguin qui sóc jo o que qüestionin que jo em senti, m’entengui o m’expliqui com allò que jo em sento, com jo m’entenc o com jo m’explico, sigui aquest allò un home, una dona o una truita de patates, i és especialment pervers fer-ho amb excusa evangelitzadora (“que no te engañen”) quan la realitat (la manipulació és tan bàsica que em semblaria ridícul començar ara a enumerar arguments) desmenteix no els pretesos enganyats, sinó els pretesos evangelitzadors... Ja ens surt a compte viure en societat si alguns aspiren a controlar fins i tot si em sento noi o em sento noia? Diria que sí, malgrat tot, però, ben mirat, si no som ni tan sols capaços de comprometre’ns individualment amb grans pactes de suma positiva com és la preservació del planeta o el manteniment al mínim dels mínims de la mortalitat per infeccions, potser és que això de viure plegats està sobrevalorat...