El model Mercedes Milà

La Mercedes Milà, que primer va ser periodista i després presentadora, ha acabat de fer tot el tomb a la seva car­rera perquè ara és ella la notícia, ella és la convidada als programes. S’ha de recórrer molt camí per fer tota la volta: cal tenir molt d’ego que t’estiri endavant, primer, i encara un ego més crescut, després, que et persegueix fins que arribes al mateix lloc de sortida però amb els rols capgirats. Hi ha coses, com una victòria del Barça, de les quals te n’assabentes encara que no t’interessin i així hem vist els moments més ridículs o esperpèntics dels programes escombraria que presentava la Milà i on ella protagonitzava una bona part del xou, un espectacle lamentable i de mal gust. El seu personatge com a conductora del programa (perquè tots sabíem que ella encarnava un personatge) ha evolucionat, essent cada cop més histriònic i patètic, sovint malcarat i gairebé sempre barroer, amb un llenguatge adequat a les circumstàncies i el personatge, és a dir, amb un ús enverinat de la llengua en un registre pretesament col·loquial que esdevé vulgar. És el model Mercedes Milà, molt semblant a la Belén Esteban, un estereotipus del cosmos televisiu que sembla impossible fora de les pantalles. Però si existeix el producte és perquè la gent el consumeix.

Amb els anys hem observat com el personatge de la Milà eclipsava els suposats protagonistes: els concursants i col·laboradors passaven però ella es mantenia i cada temporada havia d’apujar un to més. Fins que el personatge també ha devorat la persona. Ja no existeix la Mercedes Milà, sinó el seu personatge. A qui conviden als programes no és a ella, la notícia no és ella, sinó l’últim estirabot del seu personatge. I en diu de l’alçada d’un campanar, pretenent fer un programa de llibres o alliçonant investigadors i bioquímics en directe. Ja sabem que la ignorància és molt atrevida però el més preocupant és que potser hi ha gent que se la creu i s’emmiralla en models d’aquesta mena: segur que coneixeu algú que creu que per ser una dona moderna i amb caràcter també ha de ser prepotent, perdonavides i egòlatra, confiant que als despatxos es produeixi la mateixa alquímia dels platós, on la ignorància sembla convertir-se en saviesa. Ai, però la vida no és un reality.