La transversalitat: concepte de moda

No és desvelar cap secret informar que el món canvia a una velocitat que a vegades sembla desesperant. En particular, en el marc de les relacions socials, econòmiques o polítiques. Regularment, apareixen noves pràctiques en aquests àmbits, sovint derivades de teories científiques, que només uns pocs poden entendre. D’immediat, aquests conceptes novedosos es posen de moda, fins que es veuen substituïts per altres, també inspirats per les mateixes fonts, és a dir, les ciències dures com s’acostuma a anomenar-les. En molts articles relatius a la vida empresarial, es glossa sobre un concepte propi a la física nuclear, la disrupció, que caracteritza les estratègies que s’articulen al marge dels procediments creatius clàssics i constituiria la premissa a qualsevol innovació. Una altra teoria similar queda força comentada i aplicada. Troba el seu origen en la geometria diferencial. Vull parlar de la transversalitat. Per ser honest, he de reconèixer les meves dificultats per a entendre les propietats d’aquest concepte geomètric, del qual ha derivat, en particular en l’àmbit empresarial, una nova filosofia d’actuació. Caracteritza essencialment els processos que tendeixen a suprimir del tot el sentit jeràrquic, entre diferents persones que participen de la mateixa activitat i amb una mateixa finalitat. Facilitaria una gran fluïdesa en la circulació de les idees i, doncs, una millor eficiència. Més enllà de l’empresa, s’ha traslladat també al món polític, amb la intenció no dissimulada de contribuir a l’er­ra­dicació dels po­­sicionaments ideològics clàssics. Així, les polítiques públiques quedarien ideades per unes agrupacions de persones, sense cap relació jeràrquica entre elles, i que tendeixin cap a un objectiu comú. Un dels exemples més recent és el posicionament d’un jove candidat a les presidencials franceses, que desitja reunir al seu entorn militants que no siguin ni de dreta ni d’esquerra. Aquesta nova empenta sembla seduir els futurs votants, tot i que ens podem preguntar si, salvant les distàncies i per analogia amb la ciència gastronòmica, és realment possible barrejar l’aigua i l’oli, fenomen que les ciències dures demostren que és del tot impossible aconseguir.