Foc i lloc
La tita remullada
Cansada de tanta cultura oficial, de cop i volta sento les veus de la terra
Un amic em comenta que ha perdut un matí anant a veure el Museu Thyssen Andorra, a l’antic Hotel Valira. Li pregunto, xafardera de mena, què en queda de Celestí Gusi i em contesta que no sap de què (l’arquitectura no és el seu fort) ni de qui (un benedictí amb aquest nom no té cap carrer enlloc) li parlo. Hi afegeix que ell, que havia estat client de l’hotel, no n’ha reconegut absolutament res. Burxadora com soc i el pobre amic cosit a preguntes, em diu que la sala on hi ha l’exposició és completament asèptica i que no s’hi veu ni una trista ombra d’arcs de mig punt ni del degà dels ascensors andorrans ni de rajoles modernistes. Això sí, des del gust, sense noms ni estils, em parla de l’Interior a l’aire lliure, de Ramon Casas, i del seu excepcional tractament de la llum i del color, sobretot reflectit en la faldilla de la germana de Casas, Montserrat. I també exalça El port de Barcelona, d’Eliseu Meifrèn, enmig de l’entramat de Joaquim Mir, Anglada Camarasa i algun altre.
Després de sentir-lo (que, com sabeu bé, no té res a veure amb el fet d’escoltar-lo) i cansada de tanta cultura oficial, de cop i volta sento les veus de la terra, de la tradició, del fotre-se’n de tot i de tothom; d’aquella cultura de les arrels, del m’han dit que, de la xafarderia sorneguera. I engalto al meu amic una maledicència popular. Les velles sàvies/àvies del meu poble empordanès (“li’n diuen ciutat, jo en dic el meu poble”, deia el poeta) m’ho contaven tal com jo us ho explico a vosaltres.
Quan era jove, María del Carmen Rosario Soledad Cervera i Fernández de la Guerra era una Miss Espanya a qui sobrava nom i a qui tothom coneixia amb el sobrenom de Tita. L’any 1965 es va casar amb Lex Barker, actor que va substituir Johnny Weissmuller en el paper de Tarzan. Es veu que en Tarzan i la Tita van passar una nit de festa grossa al meu poble i que, amb una colla d’amics, van molestar tots els veïns fins a altes hores. La gresca era tan sonada que algun veí de la plaça Major en va tenir els pebrots plens i, entre renecs, els va abocar alguna galleda d’aigua al damunt. L’endemà, dia de mercat, no hi havia cap altra conversa: “Ho sabeu? Es veu que en Tarzan té la tita remullada!” I vinga tips de riure.