Temps per badar

En el debat sobre la productivitat hi trobo coses que no em quadren. Models d’organització del treball com el tradicional espanyol són òbviament improductius i l’exemple a evitar si es vol que una organització funcioni: jornades extenses, tot el temps de treball físicament a la feina, el fitxar com a indicador únic de treball, etcètera. El pol oposat el trobem en les combinacions de treball per projectes o per objectius (amb fites, encàrrecs i terminis clarament definits) i organització flexible del temps, els espais i les relacions de treball (amb presència en oficina únicament si és necessària o desitjada pel treballador, amb espais de treball agradables, trencant les jerarquies i apostant per guies i coordinadors permeables a les aportacions de baix a dalt més que per caps estrictes, fomentant equips transdisciplinaris, sense haver de retre més comptes que la feina feta, etcètera). Si em feu triar entre un dels dos models, la discussió durarà un instant i em llançaré de cap al segon. Què voleu que us digui, però: fins i tot en aquest model nòrdic ideal hi trobo a faltar coses. Hi trobo a faltar el geni. I el somni. I em fa la sensació que tot és molt flexible fins que arriba la deadline. I en feines creatives em manca temps per badar, per equivocar-me, per pensar en gran, per badar, per somiar, per agafar distància amb el projecte i reenfocar-lo quan hi torni, per badar, per assajar, per provar coses improbables i fins i tot impossibles, per engegar-ho tot el dia abans que s’esgoti el termini si crec que un nou enfocament permetrà passar d’una solució satisfactòria a una solució genial, per badar... En feines creatives (i no parlo d’art, parlo de tot allò que no és mera aplicació, parlo de trobar una solució tecnològica a una necessitat, parlo de dissenyar una classe, etcètera), l’obsessió per la productivitat i pels terminis coarta la creativitat i incentiva la mediocritat. Donar-nos temps per ser més genials, una via improductiva a curt termini però una via a explorar. Sovint, el punt de reenfocament d’un projecte no ve després de 22 hores de dedicació i ve, en canvi, de topar amb un poema inspirador en un moment badoc en plena procrastinació...