No passa mai res

Nicolau Casaus deia que en el futbol no passava mai res. Si el nostre equip fa una remuntada de 6 a 1, si el nostre combinat nacional empata quan feia cinquanta i tants partits que perdia, si en un partit de juvenils s’esbatussen, si el davanter estrella falla un gol cantat... tothom posa el crit al cel o obre ampolles de cava i, al cap d’unes quantes hores, res de res: tots els dirigents, els jugadors i els aficionats ja pensem en el partit següent.

A mi, ja em perdonareu, em sembla que tot plegat es pot generalitzar i que en el nostre pa de cada dia tampoc passa mai res. Que, entre els set que remenen les cireres en els nostres territoris parroquials, n’hi ha un que treballa (ep! un de set!)... uix! Que tanquen el consolat de França i el d’Espanya no hi ha manera d’engegar-lo a fer punyetes... renoi! Que, a sobre, ara els catalans ens voldran engolir i perdrem la nostra identitat... ostres! Que ara tindrem un casino on podrem fumar (afegirem el joc a tots els nostres pecats capitals per una pipada)... quins pebrots! Que bastirem un edifici per a la seu de la telefonia d’Andorra com una mena de monstre capaç de devorar-nos a tots... val la pena tanta despesa? Que se m’ha mort el canari i estic de dol... quina pena! Que quina nevada que ha fet quan ja semblava que l’estiu havia arribat... quina bogeria de temps! Que si un heliport i un tren i, a sobre, pujarem el mar fins a la carretera de l’Obac... I alça sopars de duro! Res... al cap de poques hores, de dos dies... no ha passat res.

Amb tot plegat, recordo el gran batibull i el xafarranxo de combat que l’Institut d’Estudis Catalans va provocar fa ben poc en decidir que es passava pels dallonses alguns accents que solament servien per a distingir el significat d’uns mots (posats a fer, ja els podien haver tret tots). Entre cigarret i copa, i per començar-me a avesar a anar al casino per poder fumar tranquil·la (au, ja podeu deixar-les anar, que tinc butxaques!), us faig una juguesca. M’hi jugo qualsevol cosa que, de tots aquells que s’esquinçaven les vestidures per quatre pobres accents desnonats, no n’hi ha hagut ni un que s’hagi adonat que en tot aquest text no hi ha ni un sol accent. Ai, Casaus, no anaves gens errat!