Un jersei descosit

Hi ha problemàtiques socials per a les quals cal una anàlisi extensiva, intensiva i multidisciplinària. N’hi ha d’altres, però, que tot i ser molt complexes, es poden entendre molt fàcilment a partir d’una única evidència. L’altre dia em va caure a les mans un fullet informatiu d’una escola bressol de la capital que es publicita amb el gran reclam d’obrir tots els dies de la setmana de les 07.30 a les 22.00 h, un fullet suficient per diagnosticar que vivim en una societat malalta. I soc taxatiu perquè una societat que pot arribar a necessitar aparcar nens de 0 a 3 anys entre quarts de vuit del matí i quarts d’onze de la nit és impossible que estigui sana. No és l’únic símptoma, però. Al meu entorn hi ha una coincidència unànime a percebre un augment continuat els darrers anys del nombre de menors amb dificultats socials diverses. I què fem? Res. Narinant. Ens preocupen, evidentment, els casos concrets i anem cosint pedaços normatius per aquí i per allà, però no ataquem mai el problema des d’una visió sistèmica (de fet, va caure un Govern per intentar una de les propostes de conciliació més tímides i descafeïnades que s’han vist mai). I, així, amb un mercat laboral sense control, amb uns horaris comercials cada cop més salvatges, amb una limitació inexistent de la jornada laboral, amb una flexibilitat sempre en benefici de l’empresa i mai de la persona, anem mantenint (i empitjorant) un model de conciliació per sota dels batecs necessaris per poder viure com a societat. I ho fem, a més, tancant els ulls, evitant relacionar el jersei descosit amb l’agulla descosidora. Però ves, els del jersei descosit són aquells. Són els altres. Els que no voten i no es manifesten (perquè descosir també ho té això, que crea submissió i trenca la solidaritat). Els altres. Els que haurien d’estar agraïts perquè els paguem un sou. I continuem legislant de biaix. Veient el món des de la part no afectada, com veuen la Història els guanyadors, com veuen l’escola els que se’n van sortir. Hauríem d’anar decidint si volem ser una societat o una empresa. Però em temo que ja ho hem fet: hem triat ser una empresa i, a estones, per distreure’ns, un club. Un club amb dret d’admissió.