La veritable fredor

A sang freda, de Truman Capote, escrita parcialment a Platja d’Aro i Palamós, va ser publicada fa més de 50 anys però ara s’ha descobert que en Dick, un dels criminals protagonistes del llibre, va escriure a la presó la seva pròpia versió dels fets: dues-centes pàgines on contradiu parcialment Capote. Però la veritable notícia és que s’ha sabut que Capote coneixia l’existència d’aquest altre manuscrit original, la qual cosa podia convertir la seva versió en apòcrifa, i s’ha rastrejat tot el que va fer l’autor novaiorquès per tal de silenciar la còpia de l’autor dels crims de Holcomb. Gràcies a The Wall Street Journal sabem que el megalòman i extremament competitiu novel·lista va intentar comprar el manuscrit de l’assassí o que va moure totes les seves influències en el sector editorial per evitar que aquella altra versió veiés la llum. A les xarxes he observat amb certa perplexitat com a molts lectors els importaven ben poc les trampes de Capote dient que A sang freda és un llibre tan ben escrit que tant de temps després no és rellevant què podia haver dit en Dick, assassí, pederasta i mentider compulsiu. És cert que la prosa de Capote és una delícia però també que es va aprofitar d’una situació de poder i que tot l’engranatge comercial de la indústria editorial nord-americana va canonitzar la seva obra. En canvi, altres lectors se senten decebuts i enganyats perquè es produeix una gran paradoxa: el llibre autoproclamat com a una obra cabdal del nou periodisme i que representava un impuls per al gènere de les novel·les de no-ficció, resulta que parteix d’una mentida. Una gran mentida. Al meu entendre, el que hauria d’haver fet Capote era reconèixer que sabia l’existència del manuscrit de l’assassí dels Clutter. O encara millor, incloure la versió d’en Dick en la seva obra, desmuntar-la i defensar la seva pròpia versió des de dins de les pàgines d’A sang freda, no amb trampes als despatxos. Així hauria estat fidel a la veritat. Doblement. De fet, hauria escrit dos llibres, i no un. A mi la notícia em serveix d’excusa per dedicar-me a un dels grans plaers d’aquesta vida: rellegir un gran llibre, assaborir-lo novament, i ara puc fer-ho imaginant com hauria estat si realment hagués respost a la veritat. Ai, la veritat.