Europa (i III)

La relació d’Andorra amb Europa ve de lluny, probablement des d’aquell dia que Zeus, transformat en un brau blanc, quedà corprès d’Europa mentre collia flors i jugava amb les seves amigues a la platja de Sidó. Encès d’amor per la seva bellesa, se la va endur asseguda al llom, no a Andorra, sinó a Creta, però ja m’enteneu.

La història de la relació d’Andorra amb Europa i, en concret, amb els seus veïns –on la història s’identifica amb la geografia– ultrapassa aquestes ratlles. Tot just tres moments insubstituïbles els últims 300 anys. Al segle XVIII, el Manual Digest, pel fet de codificar per sempre el relat i establir-ne el lligam per mitjà de les “prerrogativas, privilegis, especials franquesas y exempcions de las Valls”. Al XIX, l’Acord de lliure canvi de 1867 entre el síndic Areny Plandolit i Napoleó III i Isabel II. Al XX, ja amb Europa, l’Acord d’unió duanera del 1990.

Andorra, amb el procés de reforma de les institucions va optar per l’homologació internacional. El projecte i pla central era, com vaig escriure fa anys, situar “Europa dins d’Andorra” i “Andorra dins d’Europa”. Ja hem fet molt de camí. La Constitució, els Acords d’amistat i bon veïnatge, els de cooperació amb Europa, monetari, de fiscalitat,... En aquests moments, amb la negociació de l’Acord d’associació amb la UE, ens estem harmonitzant i concertant a la nova realitat econòmica, tant europea com mundial. Una vegada més Andorra posa en joc el seu dinamisme i la seva capacitat d’adaptació i d’agilitat. Som aquí, al costat de Mònaco i Sant Marino. Tots tres molt petits, 145.000 habitants en total, el 0,03% de la població de la UE i amb un PIB total de 8.000 milions d’euros, el 0,07% del seu PIB. Marginals sobre l’economia de la UE, però essencials cadascú a casa seva per ser el nostre present i, per damunt de tot, el futur dels nostres fills i nets. A casa, diàleg, entesa i consens de tots els sectors implicats en un gran pacte d’Estat, no cal el referèndum.

Europa, una Unió avui en transició, en reset, i amb una agenda que crema. Tot i la seva arrogància tecnocràtica, continua sent la solució, com deia Ortega. Continua sent un bon lloc per ser lliure i continua sent un bon projecte de civilització.