El fill enze

Imagina que ets a l’edat mitjana. Ets un rei o un gran senyor feudal. El teu poble et té en gran estima: durant el teu regnat no has incrementat les càrregues fiscals, t’has mostrat clement en més d’una ocasió, has permès recuperar un parell de tradicions paganes que el teu besavi havia prohibit, i a més, has tingut la sort de no haver coincidit amb cap gran epidèmia. Ara que s’acosta el final dels teus dies, però, t’amoïna cada cop més el teu llegat i les mans d’aquell en qui el deixaràs. Et quedaries molt tranquil si qui et succeís fos qualsevol de les nenes. O el quart. Tots ells sempre han mostrat iniciativa i sentit de la justícia. Però regnarà el segon, el primer nen. Ell, que mai ha mostrat interès per cap dels afers d’Estat, cruel a estones i injust sempre, ell, tot un carnestoltes... Saps que és la pitjor opció, pots veure nítidament el teu llegat fet miques en pocs dies, però no hi pots fer res –et dius–, és el primer home, no soc jo qui trio...

Imagina ara que ets cap de casa i que et trobes en ple segle XVII. El teu primogènit és una gran persona, mai l’has hagut de reprendre per res, sempre s’ha mostrat adorable amb tu, amb tot i amb tothom, però és absolutament incapaç de portar la casa. El petit ho faria molt millor, té fusta, se li veu d’una hora lluny. Però tots tres sabeu que no serà així, tots tres patireu la situació, però l’hereu és l’hereu, el sistema no l’heu pas triat vosaltres.

Ara no marxis enlloc. Ets ara i aquí. Però no ets tu. Ets Andorra. I et toca escollir cap d’Estat. Tindries algunes opcions interessants per representar-te i arbitrar al més alt nivell, alguns perfils que podrien generar consens. Però no serà així. Et representarà (i et condicionarà, des d’interessos personals, partidistes o ideològics), un cop més, qui decideixin uns altres, des de França o des d’una negociació entre Roma, Barcelona i Madrid. I a més, aquest maig, amb possibilitats d’emportar-nos, de premi col·lateral, la vergonya d’Europa, sense el consol, ni tan sols, de poder dir que és el que han volgut els andorrans (o, ben mirat, potser sí...). Tot plegat, com quan al rei o al prohom li tocava menjar-se el fill enze, creient-se –erròniament– que no podia fer-hi res...