Benvingut Cehip

Heus aquí tres notícies / informacions sobre casa nostra acompanyades de les seves fonts respectives. Una: “Andorra és [era, el 2009] el país amb l’esperança de vida més alta del món” (La Vanguardia, entre molts altres, any 2009). Dos: “La xifra d’aturats actual [301] és la més baixa des del 2007” (pràcticament tots els mitjans de comunicació del país, webs d’organismes públics, etc.). Tres: “El sostre de població assolit a Andorra és de 85.015 habitants [any 2010]; la població actual [2016] és de 78.264 habitants” (lloc web del departament d’Estadística del Govern). Pregunta –amb trampa, aviso–: Quina d’aquestes tres informacions és falsa? Resposta: Tant se val què hàgiu respost, l’heu encertada, però us n’heu deixat un parell. Totes tres són falses. Parlar d’atur no té sentit, i agafar la referència dels inscrits al Servei d’Ocupació, tampoc. Per què? Perquè la nostra mesura estrella és expulsar els desocupats, perquè no registrem correctament aquestes sortides, perquè els incentius per inscriure’s a Ocupació són immensament inferiors als dels països de l’entorn, etc. Parlem d’atur perquè els veïns parlen d’atur, però nosaltres no tenim cap indicador seriós per referir-nos-hi. 85.015, d’altra banda, era una xifra infladíssima per uns comuns tramposos que mantenien cens inflats per garantir-se unes transferències més quantioses i que, de passada, ens feia passar, erròniament –i provisional–, pels supercampions de la longevitat...

En fi, sovint es fa difícil refiar-se d’un Estat que ni tan sols sap –centenar amunt, centenar avall— quants som. Conèixer-se –estudiar-se– és fonamental per governar bé, per prendre bones decisions, per dissenyar unes bones polítiques públiques i, des de l’òptica dels ciutadans, per triar millor en mans de qui confiem el país. Per això, i perquè l’aposta per aquest autoconeixement no és gaire habitual a casa nostra, l’ampliació de l’Institut d’Estudis Andor­rans amb el nou Centre d’Estudis Històrics i Polítics és una enorme notícia, de les que passaran desapercebudes potser, però d’aquelles estructures d’Estat (que dirien aquells) que estan inevitablement destinades a fer país.