El millor banc del país

El banc del títol no és de diners. Tampoc no és de sang o altres fluids, ni cap reserva de res que tingui prou valor per ser acumulat. Em referia a una cosa més humil: un banc per seure. Aquest banc es troba a la carretera de sobre casa, en una ruta secundària que serpenteja entre el bosc muntanya amunt. Enllaçant revolts i guanyant alçada apareixen les primeres clarianes i s’intueix el límit superior de l’arbrat. En una d’aquestes paelles hi ha un raconet per aparcar i allu-nyant-se de l’asfalt, en un no re, en un relleix del terreny, hi ha el banc just a sobre d’un espadat que sense ser del tot vertical és força dret i pedregós. Allà la vista domina les valls, l’horitzó s’eixampla cap al sud, l’aire s’omple de verdor i el present fa una respiració profunda. Allà només es pot acumular una cosa: temps per a un mateix. Tan insubstancial, tan intangible. Però tan necessari.

Hi vaig sovint. Rectifico: hi anava sovint. Al principi tenia la sensació que molt poca gent s’hi havia fixat. Recordo una tarda d’estiu, contemplant el cel just abans de l’hora foscant i alegrant-me de poder gaudir d’aquell racó secret. Però algun altre dia hi vaig trobar burilles de tabac. Poques, però suficients per saber que algú altre anava al millor banc del país. Imaginava una silueta asseguda, mirant el paisatge i fumant. La foto no em va desagradar. Però sí trobar-hi les restes: fos qui fos, si li agradava el lloc, per què no s’hi mirava una mica? Després hi va haver més burilles, no totes de tabac. Més endavant alguna llauna de refresc i de cervesa. Declaracions d’amor xoni pintades al banc. Ferum de pixats en un bedoll proper. Ampolles de licor. Preservatius. Una compresa amagada entre els arbres. Fa temps que no m’hi aturo però penso en el banc, compadint-lo, enyorant quan el lloc era, com a mínim per a mi, un dels millors del país.

És inevitable el paral·lelisme entre el destí d’aquest banc i el d’Andorra (els escriptors sempre anem a la cacera de metàfores). Disculpeu-me, no hi ha res més trist que un pessimista en diumenge però em temo que tot es degrada: el fet que Le Pen estigui avui aspirant a gua­-nyar les eleccions ja és una derrota. Al final enyorarem el nostre banc, encara que estigui brut i guixat amb promeses d’amor impossibles.