Ara fa 25 anys... (II)

Deia fa 15 dies que aquests primers mesos de l’any 1992 –ara fa 25 anys– tingueren una importància cabdal per al futur d’Andorra. Sí, ja ho sé, la fama se l’emporta i se l’emportarà en la història d’Andorra l’any 1993 i un dia concret, el 14 de març, com ha de ser. La importància de l’any 1992 és intrahistòrica, per fer servir el terme d’Unamuno. Van passar moltes coses, moltes reunions, molts viatges, molt parlar, molt amagar i molt joc de billar... sense que ho publiquessin els diaris. És l’ombra, la cuina de la nostra Constitució, que encara no té bibliografia.

En aquells moments vaig reviure en el present i en el dia a dia tots els anys passats al servei del Copríncep Martí, que en el meu cas són tots els anys de la reforma de les institucions des dels anys setanta, un llarg procés –més enllà del dret– de construcció de sentit. Té tota la raó el Toni Morell quan repeteix sempre que Andorra no comença amb la Constitució.

El bisbe i Copríncep Martí havia arribat l’any 1971 i dos anys més tard, per necessitat institucional, ja va aconseguir reunir-se amb el Copríncep Pompidou a Cahors. La primera vegada que els Coprínceps parlaven entre si i es miraven als ulls. D’allí sorgí el germen, la capacitat, la possibilitat, l’afany i l’impuls que durà el Copríncep Martí fins a la Constitució 20 anys després. La Mitra va posar els llums llargs i va iniciar el viatge, amb rectes i revolts, pujades i baixades. Consultes, la Memòria del 1978 i l’Estat de Dret. Dificultats, reforma global o parcial, només interna o/i també internacional, Zemanek, Duverger, la sobirania, l’Estat, la Constitució francesa... Frenada, túnel, la “reformeta descafeïnada” de 1981, com la batejà l’editorial d’Andor­ra 7.

Per cert, fa uns dies un prohom del país, en un article, interpretava malament el gran informe Le estatut International de l’Andorre. Situation actuelle et perspectives de réforme, de Karl Zemanek, del 1980, i no s’adiu a la veritat quan afirma que la Mitra el feia servir com a eina conservadora per bloquejar la reforma. Deu ser la postveritat. Les ulleres de Campoamor, però no hi ha llibertat sense veritat. A l’article hi mancava finezza. Fou Zemanek –i no Duverger– qui va preveure la Constitució.