L'enigma Ladis

Presidencials franceses, presidencials sud-coreanes, generals britàniques, legislatives franceses, federals alemanyes... En pocs mesos s’hauran concentrat una sèrie de comicis clau i, com que les eleccions fan pensar en d’altres eleccions, sembla que també a casa nostra comencem a prendre consciència del fet que ja hem entrat en la segona meitat de la legislatura. I comencen a sonar els primers crits de sirena per explorar coalicions pretesament guanyadores, i els liberals que s’autoencarreguen un procediment per escollir el futur cap de llista, i el centreesquerra que persisteix en la investigació dels límits de la divisió cel·lular... I, mentrestant, al partit de Govern, calma tensa, tenallats per aquella màxima guerrista del “quién se mueva, no sale en la foto” que, a cal demòcrates, de moment, ja s’ha cobrat més d’una víctima. Els postulants, doncs, es mouen però no de manera exagerada: ministres que competeixen per ser qui omple més pàgines de premsa amb notícies positives, parlamentaris venent-se com a figures de consens... DA, però, no hauria de trigar gaire a dir-nos si a les properes eleccions ens oferirà pernil dolç, salat o formatge. Serà Espot? Mateu? Jover? Calvó? Ves que no remunti Saboya... Ves que Cinca no ho acabi tornant a provar... Cada cop que m’enfronto a una imatge mental d’aquestes llistes, no puc reprimir fer-me una pregunta al centre de la qual hi surt sempre el mateix nom. Ladislau Baró. Què fa que s’autodescarti? Què fa que no li insisteixin? Senzillament, em costa d’entendre-ho. Reconec que no em miro la jugada amb les ulleres del ganxo electoral, sinó amb les de la utilitat per al conjunt, i ja entenc que quan busques candidat l’opinió del conjunt t’interessa més aviat poc. Però recordem que som petits i que no abunden els polítics indiscutibles, vocacionals, amb equilibri entre experiència i frescor, acostumats a compartir i a bregar amb els millors, amb prou intel·ligència política per mirar-se la realitat amb diferents lents alhora i per conjugar el saber estar amb la fina ironia. I mentre escric això, em convenço cada cop més de la necessitat de primàries obertes. O encara més: obertes a tot­hom menys als afiliats. Així, si no surt el teu programa, com a mínim has forçat un bon perfil per als altres...