Divuit anys

A la majoria de la gent, per no dir a tothom, li fa por la mort. A mi, no. Em vaig morir per primera vegada fa divuit anys. El fet no em va immunitzar contra la mort, però sí contra la por.

Ho recordo com si fos ara. A TV3 varen començar a emetre la sèrie Plats bruts; tothom s’hi feia tips de riure i jo plorava. Va fer un hivern glaçat: la tramuntana bufava com si no ho hagués de fer mai més. El vertigen i la ciàtica no em donaven ni un moment de treva: o l’un o l’altra em visitaven regularment, només per fer-me perdre l’oremus. Vaig degustar per última vegada el menjar de Can Roca (quan ningú no coneixia els germans més famosos de la gastronomia catalana) i vaig perbocar (menjar i llàgrimes no mariden bé) tot el sopar. Vaig parlar sobre Sibil·la de Fortià, Víctor Català i Llucieta Canyà a Torroella de Montgrí i sobre el futur inestable de la llengua catalana a Girona. Vaig anar de viatge a Palència, on vaig descobrir Sant Martí de Frómista i hi vaig rellegir les Cantigas de Santa María d’Alfons X el Savi. Les forces de l’OTAN atacaven Sèrbia i a mi se me’n fotia. Va néixer l’Abril i el seu primer plor es va bar­rejar amb el meu darrer. L’Albert es va esquerdar el radi, a l’Empar la van operar de la caròtida, els meus pares encara se les tenien i jo m’alimentava d’antidepressius. Perdoneu que no parli d’Andorra: encara no hi havia posat els peus.

Sí, fa divuit anys que em vaig morir per primera vegada. Vaja, el poeta diria que vaig mig morir, perquè la meitat de la vida “vingué amb mi, per no deixar-me sens vida”. Fa divuit anys que vaig decidir no estimar mai més ningú, fotre-me’n dels morts i de qui els vetllen, intentar fer més fàcil la vida de tothom qui m’envoltava i deixar els quilos de mala llet que traginava des del naixement en un racó del camí.

No me n’he acabat de sortir del tot. La Maria se’n va endur la meva vida (d’acord, la meitat) i jo continuo aquí, en aquest món ridícul. Però he tornat a estimar, i a riure, i a plorar. I enguany, que tinc l’herència multiplicada –em va deixar les seves filles i ara ja tenim un net–, tot i continuar mig morta, també em sento plenament viva. Siguis on siguis, continua esperant-me. Un dia o un altre et prometo que vindré.