A la deriva (I)

No perdonarem qui no es mostri sensible davant del suïcidi dels nostres joves! En la societat de la dictadura dels semàfors mediàtics i dels likes digitals, aquesta frase –gravada en una llosa de diverses tones que penja constantment sobre els nostres caps– sembla ser la que guia una bona part de les nostres reaccions davant de fenòmens com el de La balena blava. I, és clar, tot­hom –encara més si ets una figura pública– vol ser qui més en parla, qui més actua. Tant hi fa, avui en dia, que la teva acció aporti un valor afegit, l’important és que sigui indiscutible que tu hi has estat a sobre, que a tu t’amoïna el tema més que a ningú, que ets un supercampió de la sensibilitat. La clau és aparentar preocupació superlativa –que sigui o no sincera és irrellevant– via actuacions emfasitzades.

Però, ep!, imaginem per un moment que no hi ha balena, que hi ha bombolla. Que cap policia del món ha relacionat encara al 100% cap cas amb el cetaci. Que a tots els països per on ha circulat la notícia ha passat sempre el mateix, un boom fugaç que s’evapora en molts pocs dies. Osti! Els supercampions de la sensibilitat es quedarien sense trumfo! Però, al cap i a la fi, qui s’ha cregut la realitat per espatllar-te una bona notícia o una bona política? En la societat de la dictadura dels mil·lisegons, les evidències, l’anàlisi detinguda de la realitat... estan sobrevalorades –o és que no heu sentit a parlar de la postveritat?– I no seràs pas el primer que infli una notícia... No seràs el primer que dissenya una política sense que existeixi el problema que pretén resoldre... Persistir en un problema que no existeix, però, ja no és una qüestió d’inutilitat, d’aparences sense efectes, aquí ja entrem en una zona perillosa, perquè potser, d’insistir-hi, ets tu, supercampió de la sensibilitat, qui acabes creant el fenomen. Se’n diu profecia autocomplerta i teorema de Thomas i fa gairebé un segle que sabem com funciona: de tant parlar d’una balena inexistent o ignorada, la balena es torna real. I sé que et costa d’entendre-ho perquè no t’aporta cap rèdit, però, de vegades, la millor actuació ha de ser pausada i invisible.