Discreció garantida

Baixo uns dies a casa d’uns familiars. Viuen en una zona molt tranquil·la, però més encara casa seva, en un car­rer sense sortida que fa corba. Arribo. Abraçades, petons. Mentre xarrem, pel carrer passa un cotxe esportiu de gamma alta i just a l’eix del revolt fa sonar la botzina. Uns minuts més tard, torna a passar, ara en sentit contrari, però també gastant clàxon. Quines ganes de fer-se veure, malpenso, deduint l’ego sobredimensionat del conductor de l’esportiu. Cada vegada que passa, el cotxàs deixa rere seu una estela sonora de botzinades però ningú no es molesta per l’escàndol i al final pregunto discretament. “Ah, és el mut”, em diuen amb la confiança de trobar-nos en família. M’expliquen que és un veí del carrer i per la naturalitat per com s’hi refereixen, imagino que això de dir-li el mut és el malnom que li han posat al barri. I per què botzina, pregunto. Em responen que en realitat no és mut, sinó sord, i creuen que fa anar el clàxon per avisar els altres possibles cotxes: “Com que el revolt és cec i ell no hi sent”, el justifiquen. Passa que sí que parla, però li costa molt, s’expressa a batzegades, amb una vocalització confusa, i potser per això és més aviat orc i una mica rondinaire, com el seu clàxon, però sembla que no li tenen gaire en compte, tenint presents les circumstàncies. Quan em diuen que és òptic, primer penso que fan broma. Mut, sord i oftalmòleg. No sé per què, recordo aquelles tres figures simiesques en què un mico es tapa les oïdes, l’altre els ulls, i el tercer la boca. Discreció garantida. Sens dubte, ha de ser un bon veí: tret de la mania de tocar el clàxon, segur que per la resta no destorba. La meva tieta em diu que no fa broma: és un dels millors especialistes del país, amb un gran prestigi al Col·legi d’Oftalmòlegs. Serà veritat: segurament ha compensat unes mancances amb altres virtuts. Ben vist (i disculpes pel joc de paraules). De tornada penso en el mut que no és mut, en el revolt cec i en l’oftalmòleg que fa sonar la botzina: ell no la sent, però vol que els altres l’escoltin. I en realitat, així anem fent tots. Quan passo la frontera em pregunto si el mut, el sord, l’oftalmòleg i el revolt cec no seran una gran metàfora d’alguna cosa. No em feu cas, dec estar cansat del viatge.