S'obre el camí cap a l''impeachment'?

Escassament cinc mesos després de la seva entrada en funcions, el president Trump es veu involucrat en diversos escàndols, gran part d’ells lligats amb les seves relacions o les dels seus col·laboradors o familiars amb Rússia durant la recent campanya electoral. A conseqüència, es podria incoar un pro­cediment d’im­peach­ment, que portaria a la destitució del cap de l’executiu. Certament, aquest camí és feixuc i ple d’obstacles, tal com ho demostra el fet que s’ha utilitzat molt poques vegades en la història. Aquesta possibilitat, prevista en la Constitució americana, ja en la seva redacció inicial, a l’any 1787, necessita, en primer lloc, que els “representants”, equivalent dels nostres consellers generals, ho decideixin a la majoria simple, vot que aleshores donaria pas a un judici organitzat davant el Senat. La resolució final pertoca a un jurat, integrat per uns cent senadors, en base de l’acusació formalitzada per uns quants membres de la cambra dels representants. Fins al dia d’avui, cap de les vegades que es va utilitzar aquesta arma constitucional, els acusats, és a dir, Andrew Johnson el 1868, Nixon el 1974 i Clinton més recentment, es van veure remoguts, tot i que Nixon s’ha vist obligat a presentar la seva dimissió per evitar aquesta sanció.

Si bé en un primer temps semblava que les relacions de Trump i del seu equip no podien portar a una decisió tan dràstica, la revocació, fa poques setmanes, del director de l’FBI ha provocat la reacció d’una part important dels elegits, tant republicans com demòcrates. Certament, Trump es defensarà utilitzant tots els mitjans al seu abast, però podem tenir dubtes que els fets alternatius i la postveritat, que tant li agraden, siguin arguments suficients per contradir aquestes acusacions, que apareixen, a primera anàlisi, bastant fonamentades. I més enllà d’aquestes relacions opaques, el màxim perill que haurà d’afrontar el promotor novaiorquès consisteix en l’obligació de no faltar mai a la veritat en les seves declaracions públiques. Recordem com, en el cas Clinton, es va considerar que les mig mentides del mandatari eren més greus que els fets en ells mateixos. D’aquí podria davallar la primera derrota dels fets alternatius.