Fuster

No, a cal fuster no hi ha novetat. Ni tampoc hi ha ningú que guardi fusta al moll, i queden molt pocs fusters d’ofici. Us ho aclareixo: enguany, a banda del vint-i-cinquè aniversari dels Jocs Olímpics de Barcelona i de la final de Wembley, també fa vint-i-cinc anys que ens va deixar el solitari de Sueca. Joan Fuster era d’aquells del morro fort, defensor de la llengua única i del territori comú... i, per què no dir-ho, un insolent (a casa meva en diem torracollons) de cap a peus.

Tot i que ell s’hi va guanyar les garrofes una temporada (“No entenc aquells qui diuen que menyspreen els diners. Costen tant de guanyar!”, deia), els qui ens dediquem a la correcció de textos vam ser víctimes de la seva impertinència. Seguint Pla (parlàvem d’insolents?), ens anomenava “cagallons de la gramàtica” i ens acusava (tant de bo tot­hom ens acusés del mateix) de voler millorar els textos dels autors. Estic segura que hauria xalat d’allò més podent intervenir en la polèmica dels accents diacrítics i que se’n faria creus de com ha evolucionat (evolució? involució?) la manera de destrossar aquesta nostra llengua sempre maltractada.

Fuster afirmava que els qui no sabien escriure una llengua es dedicaven als neologismes, però, és clar, vint-i-cinc anys enrere no coneixia els correctors i els traductors automàtics, que, com qualsevol ignorant sap, són uns cagallons de la gramàtica infal·libles als quals hem de rentar el cul els homes i les dones de fer feines de la lletra impresa que continuem mal pagats i malvistos com sempre, però que evitem que surtin al carrer (paraula que han passat per les meves mans) barrabassades tan hilarants com la d’un bar de Sant Julià de Lòria que quedava abnegat per l’aigua i el fang, la d’una eminent patum del país que assegurava que el tema de la vall del Madrid el sobrepassava, la d’un altre prohom de la nostra cultura que afirmava que Nostra Senyora de Meritxell va ser trobada entre les caderneres florides o la d’un periodista que tenia clar (anys ha) que Bartumeu va oferir a Cinca ser el número dos per convertir-lo en el seu dofí (aleshores no hi devia haver una bona relació amb el tal Delfí, suposo).

Com t’enyorem, Joan Fuster. Que bé que ens ho passaríem!