Foc

M’hauria agradat parlar-vos de la posobra de Sant Joan, de les falles, del foc amic i purificador, del “qualsevol nit pot sortir el sol”. Hauria volgut entretenir-vos amb la recepta del cremat que ens bevem al meu Empordà mentre ens bressem amb les havaneres arran de mar, o del roquill planià, ben calentó. M’hauria plagut entretenir-vos amb aquest foc de justícia que fa dies que ens plou del cel. Però no puc. El foc se m’ha entravessat, m’ha cremat les entranyes i m’ha socarrimat l’ànima.

Els historiadors sempre tindran al cap el gran incendi de Londres del setembre de 1666, però els simples mortals que no estem per històries no oblidarem mai el de la torre Grenfell del juny d’enguany: les flames devorant-ho tot, les incògnites del perquè de tot plegat, el silenci de la policia britànica, el paper d’estrassa de la primera ministra Theresa May, la indignació ignífuga i el plor contingut, però abrusador i ple d’impotència, dels familiars de les víctimes i dels desapareguts...

A la meva família sempre tindrem present l’incendi de l’Alt Empordà de 2012: aquells dies va morir el pare, que sempre ens havia promès que tot allò que vèiem era seu i que un dia ens ho deixaria en herència (“no us burleu de l’infant, si encara el beneitó sobre el cavall de fusta es creu un rei”). Però la majoria de persones no oblidarem mai l’incendi de Pedrógão Grande del cap de setmana passat: les dues car­reteres que es van convertir en atzucacs mortals, les flames empassant-s’ho tot, l’hor­ror de veure’s sense sortida, les llàgrimes roents dels supervivents, el terror de la llengua de foc...

La cultura de les padrines adverteix que el foc té aturador, però que l’aigua no. Aquesta és una de les poques vegades que nego la saviesa popular: qui podia apagar les flames? Amb quin aturador? Si només ho podia fer l’aigua, on era l’aigua? Aquests dies els qui presumeixen d’in­tel·lectuals parlaran de dos paisatges (un de britànic i un de portuguès) dantescos, perquè, de Dant, només en queda l’adjectivació. Si jo pogués, a l’hora d’encarar-me a aquesta misèria de món que em fa bullir la sang, actuaria com el cap dels dimonis de l’infern acomiadant el florentí i Virgili: “Elli avea del cul fatto trombetta.”