X

Hi ha equacions irresolubles. La d’entendre el món és una d’elles. Hi ha dies en què et lleves –o deixes d’anar a dormir– amb la força i la passió suficients per tornar-ho a provar, tot i ser ben conscient que cada dia que passi seràs més lluny de l’x.

I entres en un bucle continu, sense tenir una mínima pista ni de quines són les bones ulleres, ni de la direcció i la distància correctes ni de l’estat d’ànim adient. I així, hi ha mesos en què et convences que la veritat només pot ser a l’art, que aquesta capacitat tan bèstia i –sembla– tan singular, ha d’existir per alguna cosa més que per al plaer. I llegeixes molt però només literatura. I recuperes còmics pendents. I tanques la ràdio i només escoltes música. I recuperes una cinefília en quarantena. I fas lloc per dedicar temps –i no flaixos– a aquell oli abstracte que t’ha de revelar la veritat. I, quan vas a la llibreria a equipar-te amb mil i una delícies literàries més, ensopegues amb aquell assaig, amb l’Assaig. I et preguntes com pots haver dedicat tant de temps a la ficció quan allà hi és tot? I d’allà saltes a la filosofia, l’única que ens pot donar totes les preguntes, l’única que ens pot portar a acaronar algunes respostes. I no creus poder continuar vivint sense tornar a començar a estudiar i fer-ho immers en obres filosòfiques. Te n’empasses dos, tres, quatre i els índexs i els agraïments de dues-centes mil més. Però la cabra tira al monte, que diuen per allà baix, i uns gràfics a Twitter et fan reconnectar amb la teva zona de confort. I et convences a tu mateix que entendre el món, sent humà, és entendre tota la dimensió social dels humans i que no trobaràs una millor via d’accés que les ciències socials o cert periodisme. Però un vespre ets feble i t’empasses Interstellar. I d’allà saltes a Christophe Galfard i al món de l’infinitament gran i de l’infinitament petit. I els problemes dels humans et semblen insignificants –quina pèrdua de temps!

I a mesura que necessites les matemàtiques els acabes agafant afecte i t’acabes enamorant de la seva bellesa, fet que et convenç, de nou, que la veritat només pot ser a l’art.

I tornes a començar un bucle frustrant però apassionant que orbitarà a l’entorn de l’x sense acostar-s’hi mai el més mínim...