S'ha de ser pau

Sempre s’ha sentit a dir que, amb l’excusa d’en Pau, en Pere s’escalfa. És a dir, que fem servir l’excusa dels altres per al propi benefici. Arran dels necis d’Arran (mai més ben dit i no cal que em perdoneu la redundància), aquesta setmana m’he fet un tip de sentir i de llegir nicieses. Sembla com si a alguns opinadors, normalment anònims, se’ls hagués contagiat una mena de malaltia que podríem anomenar de mal de Sant Pau, aquella malaltia del “doncs jo més”. I, és clar, incapaços de donar raons, passen de la generalització a l’insult i de l’insult a la generalització pensant que tant és en Pau com en Pere com en Berenguera. Defensors a ultrança del gran Carlemany son pare o andorrans sobrevinguts més papistes que el Papa, aferrats a les especificitats d’aquest petit país tan gran, es mostren incapaços d’entendre les ànsies de llibertat dels pobles.

Ja s’ha de ser pau per no adonar-se que no cal denigrar ni insultar els ideals dels altres per defensar els propis. Digueu-me estúpida, segurament ho soc, però us sembla necessari titllar, no els brètols d’Arran, sinó els independentistes catalans en general, de “genteta”, de “gentussa”, de “neonazis”, d’“aquesta colla de rucs” o de “curts de gambals i ridículs”? Sincerament penseu que sou millors andorrans si, acomodats en el Manual Digest (l’heu llegit?), intenteu matar el pare? Si, rosegats per l’autoodi, escopiu el verí cap a aquells qui considereu inferiors perquè la història els ha donat l’esquena? A tu t’ho dic, Pau, perquè m’entenguis, Pere.

El 15 de febrer de 1714, les tropes borbòniques van assetjar Sant Pol de Mar i es feren mestresses de la població saquejant-ho tot, fent caure les campanes i cremant el rellotge públic. Algú, per riure’s de la derrota dels santpolencs, fins i tot es va inventar una llegenda dient que eren tan idiotes que tenien un rellotge de sol fantàstic que van cobrir amb teules perquè no se’ls mullés i, a partir d’aquesta brama, cada cop passava més gent per la població preguntant: “Sant Pol, quina hora és?” Però s’enfilaven per les parets quan els vells santpolencs els contestaven: “L’hora de passar les putes i els maricons.” I és que, pagant, sant Pere canta... amb permís dels capellans.