Desconcert màxim

A Dylan van concedir-li el Nobel per haver creat noves expressions poètiques en la tradició de la cançó americana. Doncs no content amb el numeret de no respondre al telèfon, ara resulta que ha copiat part del discurs d’acceptació del premi. O sigui que es passa l’originalitat pels dallonses i ha afusellat tot de frases, tòpics i referències del web per a estudiants sparknotes (un Rincón del vago a l’americana, és a dir, ben fet i amb cert nivell). Quina cara se’ls deu haver quedat als de l’acadèmia sueca? És com aquell alumne talentós però barrut i amb aires de rebel que lliura un treball copiat. Què li passava, abans, a aquest alumne? Que s’empescava mala nota i una esbroncada a casa. I ara? Algú pensa que li retiraran el Nobel a Dylan? Suposo que mirant enrere, els membres de l’acadèmia sueca, tan formals, tan estirats, deuen pensar que encara sort que el bo d’en Bob no hagués anat a la cerimònia oficial de lliurament. Imagino l’escena: el cantautor suant tinta a l’escenari, llegint un discurs apòcrif, graponejant cites de Moby Dick, i el públic com si res, fent veure que escolta i que hi entén, aplaudint i demanant visos. Quin paper, oi? És com la litúrgia dels actes de graduació que tant s’estilen aquests dies i que realment semblen cerimònies de lliurament dels Nobel o, encara pitjor, casoris d’alta volada. Soc l’únic que pensa que la cosa està sortint de mare? Tots empolistrats i ben pentinats: elles amb vestits que semblen cortines i talons de mig pam; ells amb corbata i americana. Molt contents, sí. Gaudeamus igitur. Ai, no, que això era abans. Dubto que gaire gent del públic conegui l’himne goliardesc. Avui ningú canta. Tant hi fa. Les galindaines, el comareig i el murmuri s’apaivaga una mica durant els discursos. Planyo els qui han de parlar: em temo que ningú no els escolta. Si imitem els americans en la posada en escena, fem-ho bé. Allà han revifat el subgènere del discurs justament en els actes de graduació. Hi parla gent important que són capaços de reformular els tòpics humanístics sobre l’educació de manera autèntica i original. Alguns parlaments són tan potents i interessants que es publiquen o s’enregistren en vídeo. A internet hi és tot, ho dic per si algú encara hi és a temps. Vivat academia!