“Jo nom Tom i som belga”

Aquest any vam inaugurar l’estiu a la impensada i ho vam fer uns quinze dies abans que arribés oficialment. A la tarda, el pet de sol cremava les pedres i es podien ferrar ous sobre l’asfalt. Va ser un dia dur, de cap a l’ordinador, de riells de suor sobre el teclat i de gots cimats de llimonada fresca. Havent sopat, amb la porta del balcó i les finestres obertes de bat a bat, va semblar que passava un fil d’aire. Vam decidir sortir a fer un beure a la terrassa de casa (a la de La Cirera, ja m’enteneu).

Mentre aparcàvem, una dona a qui no coneixia de res em va començar a saludar fent anar la mà dreta com si estigués cantant el maneta mà per menjar pa i cridant-me en un castellà amb accent estrany que jo era la reina d’Encamp. En baixar, l’Antonio me la va presentar: es deia María i era canària. Ens vam fer un bon tip de riure quan vaig voler-li deixar ben clar que jo era republicana. La María va desaparèixer i nosaltres ens vam asseure: un cafè, dos whiskies amb gel i una cola. La Isa ens ho va portar i, a indicacions d’en Roberto, va deixar l’ampolla de J.B. Xerrant, xer­rant, em vaig ben encantar. Potser el mam m’havia fet mal, però juro que vaig veure en Koeman i al cap d’una estona en Marcelo. Només va ser un tancar i obrir d’ulls. Ja no hi eren. No pot ser, vaig remugar, i vaig continuar atabalant el pacient company de sempre.

De sobte, de cua d’ull torno a veure en Koeman que reclama a algú que li porti beure. Sense fer cas dels seus acompanyants, me’l miro i, sorneguera i provocadora, li faig notar que jo tinc una ampolla per a mi sola i que, si vol, la compartim. Se m’acosta i es presenta, amb un mallorquí deliciós: “Jo nom Tom i som belga.” Dar­rere en Tom, arriba la María (sí, ella), en Marcelo (que es diu David i que em coneix sense dir-m’ho), i l’Àngels, amb seny andorrà i sang andalusa. I ja som sis, en teoria sis desconeguts sense res en comú, gent senzilla, bona gent, al voltant d’una taula amb la rialla fresca i la complicitat als ulls. La xerrada va donar per a molt i per a res. Hi ha amics de tota la vida i amics per compartir instants. Potser no els va quedar clar, i per això els ho vull repetir des d’aquí: us duré amb mi la resta de la meva vida. Un petó.