Primavera

Matí de diumenge. Ressaca dolça de Jambo. Ens aparquem a la placeta de l’església. Cel blau, terrasseta, esmorzar de forquilla i, de fons, l’obra Eclosió, de Tito Farré, que transforma en bellesa les façanes horroroses que donen la rèplica a sant Pere Màrtir. Després, indecisió. Per on començar? Optem per estirar les cames i tirem avall. La Carlemany transmutada en Vivand em relaxa i em grinyola a la vegada: els vinils que camuflen el patiment del comerç, la vorera eterna, però també la manca d’harmonia de les terrasses, dels rètols, de la senyalística... La recorrem d’anada i tornada perseguint caramels, com un Hansel qualsevol: Portugal, Brasil, Etiòpia... Me’ls miro i me’ls remiro i no em diuen res. La proposta concreta de Laurence Jenkell no m’interessa, em deixa fred, però la proposta general d’omplir els carrers d’Escaldes d’art –com ja es va fer amb els ossets d’Haribo d’Emo, els porcs de Lalín o els caps de nadó gegants de l’Antonio López– m’interessa molt, en canvi. Mitja volta i tirem amunt. De la casa La Cruz (la farmàcia Guerrero) de Puig i Cadafalch –debilitat personal, no hi ha edifici al món que m’agradi més– a l’Hostal Valira de Gusí, dues joietes fetes amb un aliatge de modernisme i granit, infrareivindicades, com la Tor­re dels Russos, com el Xalet Arajol. Seguim fins al pont de la Tosca i d’allà a la fàbrica de la llana, oportunament recuperada per la biennal de land art. Ens hi perdem. Com ens perdem a Art al Roc. Com ens perdem al Thyssen. Com ens perdem al CAEE, amb l’exposició d’art pop. Quatre espais on perdre’s en un radi petitíssim, sense possibilitat de pèrdua. Acabem, deia, al CAEE. M’interessen allà tant els quadres com les lletres que els acompanyen, una tria inquietant. “Soc una persona profundament super­ficial”, deia en Warhol, i el trobo profundament revolucionari. “En el futur tothom serà famós durant 15 minuts.” Profètic. I quan Robert Rauschenberg ens diu que “El deure o la bellesa d’una pintura és que no hi ha raó per fer-la o per no fer-la”, llavors ho entenc tot. Land art, street music... Podríem intercanviar els adjectius i ens funcionaria igual, perquè aquí el mèrit és del substantiu. Com a país podem apostar per l’art o no fer-ho, però si ho fem, la cosa funcionarà.