Única fins a l'eternitat

Impactant la imatge del jove president de la República Francesa visualitzant en la seva persona l’homenatge de tot un país a una dona decisiva per a la França i l’Europa del segle XX i dels segles que vindran. Gest i homenatge merescut a algú que va lluitar fins a l’extenuació per la justícia, la dignitat i per la reivindicació de drets socials sense cap ànsia de protagonisme. La seva lluita va ser la de totes i tots, i ella va posar al servei de la justícia social tota la seva experiència vital, marcada per l’esperit supervivent de l’holocaust nazi, amb l’objectiu d’aconseguir el somni d’una Europa solidària, justa, forta i unida.

L’homenatge del president Macron davant el fèretre abans del seu funeral al pati dels Invalides té una càrrega simbòlica esperançadora: el reconeixement de la transcendència de les seves aportacions, el seu exemple d’enteresa i coratge, la seva determinació i valentia per perseguir allò que considerava que era just. I tot això, en un món d’homes i contra els valors d’una Europa immobilista i encara traumatitzada pels efectes de la Segona Guerra Mundial.

Curiosament, la seva croada es va desenvolupar entre homes i el seu repòs serà, per aclamació popular, entre il·lustres prohoms de les lletres, la ciència i la política de França. Única fins a l’eternitat. Les paraules del president Macron glossen molt bé el llegat de Veil: “Vostè, Madame, va prodigar a la nostra nació dons que la van fer millor. Els francesos han entès que la seva grandesa ha fet la nostra grandesa.”

Simone Veil va ser un personatge clau per a les dones i també per als homes, un exemple de lluita i generositat a l’hora de donar algun sentit a la devastadora experiència d’Auswitz, on va perdre la seva família, i una transgressora permanent, pionera a l’hora de ser la primera a dir, però sobretot a fer. La seva trajectòria política va generar de tot menys indiferència obrint debats que encara avui estan al centre de l’agenda política i social.

La tenacitat que demostrà quant a la seva lluita no la va fer canviar mai de rumb. Volia canviar el món, erradicant allò que considerava dolent. Potser per això va dir que “Le beau est ce que l’on ne peut pas vouloir changer”.