El públic i els comuns

Trobo a faltar un PDP, un Partit de Defensa d’allò Públic. Com a nom és millorable, en soc conscient, i a més a més és pervers, perquè mira d’apropiar-se d’un concepte que hauria de ser central. Amb la proliferació, però, de partits demòcrates, de partits republicans i, dar­rerament, de les noves forces que s’han apropiat nominalment d’allò comú, la meva perversió em resulta tan ordinària que m’acaba semblant quasi-acceptable. Aprofitem, però, l’avinentesa i parlem d’allò comú. Quin nom més maco, el de les nostres institucions i administracions locals –el comú, els comuns– i quin moment tan crític que viu aquesta relació entre etiqueta i objecte: “Al comú neguen informació pública als ciutadans”, pura contradicció en els termes, si és comú, és públic, és compartit, és de tots com a conjunt i de ningú en particular... Deixem-ho córrer. Deia que trobo a faltar més defensa d’allò públic. Perquè sí, perquè –oh, sacrilegi!– m’agrada l’espai públic, m’agraden els béns públics i –doble sacrilegi amb salt mortal i tirabui­xó– crec que allò públic pot funcionar molt bé, tant com allò privat. [A aquestes alçades del text i de la societat, suposo que a la grada ja han sorgit els crits de comunista!, marxista!, bolivarià!, imbècil! Tant és, avancem.] L’agilitat i l’eficiència no són temes ni de titularitat ni de qui pren les decisions, són temes de processos i aquests es poden millorar tant a cal públic com a cal privat. I, en canvi, la titularitat pública i la gestió pública d’allò públic et compensa en molts altres aspectes. Justícia. Control. Bé comú. I no, continuo sense poder concebre que es decideixi sobre béns públics, sobre els béns comuns, des de cervells i interessos privats. [Comunista! Bolivarià! És curiós com ancorem als extrems posicions absolutament centrades...] I com a mostra, un Saetde. Gestió d’una part gens menyspreable –i creixent, amb Arcalís– de les nostres muntanyes. Dinamita a una marca clau per al país. Sortir del joc de l’esquí escolar. I, en síntesi, gestionar béns comuns andor­rans d’esquenes a Andorra. Sense possibilitat de control públic. Sense una discussió pública. Perquè així ho veu una persona. Tot molt coherent. Convençut, em rendeixo i assajo una genuflexió: visca el privat omnipotent!