Quina calor!

Em prenc la calor a glops compulsius de cervesa glaçada, em menjo la xafogor amb somriures de síndria fresca i em llepo la suor amb aigua temperada a raig, sense sabó, sense esponja. Òrfena d’aire condicionat, agraeixo la remenadissa de la cua de qualsevol gos o la tremolor vergonyosa de qualsevol ventall, fins i tot el buf calmat del company de casa o el bufarell d’una escletxa qualsevol.

Mentre, a molts quilòmetres de distància, alguns veïns es pensen que són feliços perquè tenen vacances i simulen no tenir calor perquè els empara l’ombra d’una barraca de begudes prop del mar, jo continuo asseguda a la meva barraca d’Encamp, quasi a pèl (tanqueu els ulls: l’espectacle no us plauria), negant de gotes de suor les tecles de l’ordinador i entretenint l’excés de temperatura amb un text sobre filosofia assedegat d’accents i curull de confusions de bes altes i ves baixes. Sort que té definicions tan refrescants com la que diu que les citacions serveixen de cadira de rodes als intel·lectualment discapacitats o la que parla dels femers com a lloc on van a parar moltes idees filosòfiques.

A mi, però, a hores d’ara, després de la jornada laboral, la majoria d’idees se m’han assecat i les altres se m’han evaporat. Tanco l’ordinador i, abans de preparar un mos fresquet (res, uns espàrrecs amb maionesa, un xic de tonyina i una mica de pernil dolç), m’escarxofo pesadament al menjador amb un ditet de vi blanc fresquíssim i el fum d’un cigarret, acluco els ulls i somio que seria un gran què que, a l’hora de llegir aquest escrit, dijous al matí, hagués passat la barda de tramuntana, ens hagués deixat un bon ruixat i ens portés el vent del nord, d’aquell nord on la gent és “neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç”. Aleshores, al meu voltant, ja no sentirien els meus panteixos ni haurien de sobreviure aguantant els meus uis i els meus ois; els ocells tornarien a cantar melodies endormiscades, els llençols ja no se m’enganxarien a la pell, la cama no se’m botiria i la mala lluna que tragino s’hauria endolcit una mica. Sabedora que només és un somni, recordo que hem vingut al món a patir. Em preparo un cafè calent (amb gel no m’agrada) i remugo entre dents: Buf, quina calor!