La moral del bon dia

Fa no re, vaig trobar el pare d’un amic fent neteja i endreçant la casa pairal, tancada i buida des que va morir la padrina. Reconeixem l’escena. Poc o molt, tots ens hi hem trobat: sovint passem el dol posant ordre entre les coses dels qui ens han deixat. El pare del meu amic m’ensenya racons de la casa que jo desconeixia (el forn on feien pa, un accés mig amagat per on es baixava a la cort, el dormitori de sobre la cuina que ell i els seus germans havien ocupat quan eren petits) i anem trobant objectes curiosos que ara fa molt que ningú no fa servir (una cargolera, una premsa per fer formatges, topins, cocotes). En una de les habitacions, obrim un baül ple de llibres i llibretes. El meu cicerone particular sospira: són els llibres d’escola. Quaderns escrits a mà per ell mateix prop de seixanta anys enrere.

–Mira, aquest és del Ton. –I m’ensenya un manual d’aritmètica amb sumes i restes fetes pel seu germà quan encara li deien Tonet.

Entre els volums escolars, també ensopeguem amb una foto en blanc i negre amb un grupet de nens i nenes d’edats diverses. Els alumnes de l’escola de Ransol, a final dels cinquanta i principi dels seixanta. Després van tancar la classe i la canalla d’aquests pobles havia de baixar a estudi fins a Canillo. Guaitem la foto. Són una desena de cares somrients que miren a càmera: ell s’hi troba i hi reconeix els amics i veïns de tota la vida. A alguns els he conegut de grans: la Carme i el Ton, el Pepito, el Rafel.

–Cada dia començàvem la lliçó amb el que en deien la moral. –Mirant les llibretes, m’explica una anècdota. L’escola era francesa i a l’inici de cada jornada, al costat de la data, en efecte, hi havia el títol de La morale, i a sota una sentència o alguna reflexió. Jo mig arrufo el nas: em crec tan modern que no em sento gaire còmode amb alliçonaments morals de cap mena però quedo parat quan llegim a l’atzar una d’aquelles frases que el mestre dictava i els alumnes havien de copiar de cor: si et trobes algú pel car­rer, has de parar i dir-li el bon dia. Un principi bàsic de civisme i cortesia. Tan bàsic que avui molts l’han perdut. Aquella foto i aquells llibres són com un mirall que ens mira des del passat. Ara falta saber si ens hi sabem reco­nèixer i si aguantem la seva mirada.