Ineficiència fronterera

Els projectes per a la millora del trànsit fronterer per la frontera del riu Runer continuen dormint el son dels justos en calaixos d’escriptoris a banda i banda. La fronte- ra hispanoandorrana és un exemple de manual de com ser ineficients i que passin els anys sense que es prenguin solucions. Ahir va ser un bon dia d’exemple. No va ser una jornada aclaparadora d’aquelles que porten a dir que les dimensions són les que són i davant de les allaus de turistes poc es pot fer. Ni tan sols era el dia d’entrada forta del pont i fins i tot es podria dir que com a mínim hi havia tanta circulació de pujada com de baixada. És un bon exemple perquè una simple acumulació en unes hores concretes va acabar provocant més d’una hora i quart per arribar des de la Seu a Andorra. Una vegada travessada la frontera el trànsit en sentit pujada era normal, sense retencions. L’incident finalment només va afectar uns centenars de ciutadans que van tenir la mala sort de convertir-se en el gas que va expandint-se fins que el graciós de torn decideix que llavors ja és hora d’obrir els dos carrils d’entrada. L’excusa de la falta de personal és simplement ridícula per a qualsevol que vagi creuant la frontera habitualment. Les escassíssimes vegades que obren els dos car­rils els policies es col·loquen al mig i fan apartar a un costat els vehicles que creuen que han de controlar. Si dins de les administracions concernides el menys comú dels sentits fes aparició de tant en tant la solució seria immediata. Un carril obert de pujada i baixada, i quan el volum incrementa per provocar retencions se n’obren dos. Un nen/nena amb un Lego ja ho hauria establert. Però aquí és impossible. Només ho fan en moments de caos absolut o en d’altres dels quals se m’escapa l’origen. Són els mateixos policies qui demanen si es pot fer?, els duaners?, trànsit? Interior?, el cap de Govern?, la UE?, l’ONU?, Donald Trump?, els Coprínceps?, la secta secreta dels gestors de carrils duaners? Sigui qui sigui qui pren aquesta decisió, de similar importància a la d’activar el protocol nuclear dels Estats Units, la periodicitat de les vegades en què es decideix em porta a pensar que no és la seva prioritat. Saben per què es va arreglar la carretera de la Seu a Andorra? Perquè quan era un camp de cols un ministre espanyol hi va passar.