Des de Sant Pere del Burgal

Amb uns amics he tornat a l’antic monestir benedictí romànic de Sant Pere del Burgal, pròpiament a les seves restes, parcialment restaurades, a uns 20 minuts a peu del poble d’Escaló, al Pallars Sobirà, a l’altre costat del riu Noguera Pallaresa. Encara no havia vist la recent restauració feta pel departament de Cultura de la Generalitat. Ha guanyat molt. Hi anava de petit amb els pares i l’oncle Manuel de l’estanc d’Escaló. En aquell temps l’indret era un misteri, pedres i ortigues. Al seminari de la Seu hi vaig descobrir la història i el Mestre de Pedret i el seu cercle, autor de les pintures murals dels seus absis. Fins i tot fou present en alguna vetllada literària. L’església del monestir fou edificada al segle XI, amb la singularitat i raresa de tenir una doble capçalera, de tres absis a llevant i un a ponent. És molt remarcable la millora, adequació i les actuacions dutes a terme. Una restauració molt digna del programa Romànic Obert. Ja no hi ha ortigues. Misteri, sí. Des dels comtes de Tolosa i les ba- ralles amb l’abadia de la Grassa i el monestir de Santa Maria de Gerri, amb la protecció de la casa comtal del Pallars. A les valls d’Àneu els comtes eren els sponsors i, òbviament, com a bons patrocinadors finançaven amb fins publicitaris. Només cal veure, al peu de l’absis, la selfie de la comtessa Llúcia de la Marca, esposa del pobre comte Artau I de Pallars Sobirà, el retrat del qual, a l’altre costat, potser el van fer desaparèixer els seus cosins del Pallars Jussà o l’església d’Urgell que l’excomunicà. Tot i així el seu fill Ot, nascut a Sort, fou bisbe d’Urgell (1095-1122) i molt aviat venerat com a sant.

Feu-hi una escapada. Aquests dies la Catalunya binària i emprenyada és encara a la platja o fent ràfting al Noguera, esperant la tempestat i la tronada que s’apropa, per no saber ni voler, uns i altres, gestionar la crisi política. Sant Pere del Burgal avui és ja famós. El gran escriptor Jaume Cabré, en la seva última novel·la Jo confesso, n’ha fet un escenari fonamental de la trama de la seva novel·la de novel·les, on la història d’un violí és la història de la condició humana, on la història, com escrigué Tucídides, és un incessant tornar a començar.