Quins ous!

Des de la cuina, deixatant un parell d’ous amb cervesa per fer una truita ben melosa, sento que a la televisió parlen de la crisi dels ous. Com que pensar fa ser burro, pobra de mi, em ve al cap l’última imatge que he vist d’en Trump i en Putin, tots dos de costat, escarxofats cadascun en una butaca, oberts de cames com dos primats (desenganyem-nos: no són gaire res més) que es desafien per veure qui els té més grossos. Però no hi veig la crisi per enlloc i aleshores se m’esbor­ra la figura d’en Putin i m’apareix la d’en Kim Jong-un al costat del sòmines americà, però esborro la fotografia: algú diria que aquests dos sí que tenen un bon parell d’ous, però jo soc de l’opinió que més aviat els tenen que se’ls trepitgen, tot i que poden provocar una bona crisi si algun de tots dos troba massa pèls als ous o un dels dos en té els ous plens. I encara penso en una tercera possibilitat: estan parlant de la filla d’una amiga meva que encara no ha sortit de l’ou i que, tot i no tenir rovell, es veu amb cor de retreure aneu a saber què a la seva mare.

Doncs res. Ni una cosa ni l’altra ni la de més enllà. Un cop la truita feta, cap al menjador a sopar i, en la repetició de les notícies, m’adono que la gallineta d’en Llach (“ja no vull pondre cap més ou / a fer punyetes aquest jou / que fa tants anys que m’esclavitza”) tenia tota la raó del món. Resulta que la crisi dels ous té a veure amb unes pobres gallines enxubades dins gàbies a les quals han regat amb una mena de pesticida que els és vedat (es veu que han de patir papar­res, puces i polls per tal de no perjudicar els humans que se’ls foten els ous). Quins ous!

Havent sopat, amb el whisky i el cigarret a punt, agafo els Poemes satírics d’en Sagarra. Els obro per la Balada de Fra Rupert i, tot llegint-la, la sento recitada per la Xirgu davant d’en Lorca a Barcelona el 1935: “Gustós, senyores, m’avinc / a explicar-vos com els tinc. // Els tinc grossos i rodons / com els Pares Felipons. //...// I tenen un toc tan suau / com els collons de sant Pau. // Són peces que fan lluir / com els de sant Agustí. //...// No hi ha el món un tal encert / com els ous de Fra Rupert”. Riure’s del mort i de qui el vetlla: heus aquí la mare dels ous!