Nens

Des de ja fa una pila d’anys, he tingut la sort d’estalviar-me les principals escenes gratuïtes vinculades amb desastres naturals, guerres o atemptats. Tinc un germà fotògraf a qui admiro, soc un consumidor apassionat de fotoperiodisme, però malgrat l’opinió d’alguns, no he necessitat encara veure cap cos destrossat per entendre Madrid, Londres, Barcelona o el Bataclan. Vaig mirar la de l’Alan Kurdi voluntàriament i la vaig trobar poderosa, massa icònica i amb massa valor com per no veure-hi valor afegit, i malgrat tot, dos anys després encara no sé si l’hauria publicat o no...

Els atemptats de Barcelona em van enganxar a Munic i sense mòbil. Me’n vaig assabentar de matinada, dins d’una caravana i amb una connexió a internet pèssima. Sis dies després, ja a casa, i tan sols un minut després d’encendre la tele, em vaig trobar amb la primera imatge de l’atemptat, una imatge que m’ha impactat com poques, una imatge que m’obsessiona des d’aleshores. No hi havia sang ni cranis destrossats. Hi havia tres nens. Juganers. I no eren morts –no encara. Jugaven amb uns encenedors, es feien pessigolles, reien, despreocupats, com ho fan els adolescents, com ho feia jo a la seva edat, com ho fan tots els adolescents que he tingut a l’escola. Feien pinta d’anar a casa d’un d’ells a fer un FIFA, no d’anar a matar i a morir. Eren nens. Eren nens. I això no els exculpa, no fa més petit el problema. Però el fa més complex. Quin context i quina metxa fan possible que els nostres nens vulguin matar-nos?

El Xavi Martínez també tenia tres anys, com l’Alan Kurdi quan va morir mirant de travessar el Mediterrani. Va morir a la Rambla. I l’emocionant abraçada del seu pare amb l’imam de Rubí és una imatge tan poderosa com la de la platja de Bodrum.

Més nens. Els nostres, ara. Per vacances els tenim moltes hores amb nosaltres. I aviat tornaran a l’escola. De com els expliquem què va passar fa deu dies a Barcelona dependrà bona part de la nostra convivència futura i, també, la possibilitat de millorar el context. I d’evitar les metxes.