Farmàcia de guàrdia

Per a l’al·lèrgia, antihistamínic. Per al mal de cap, Eferalgan. Però què podem prendre quan el mal és d’una altra mena? Com el dolor que ens han provocat els atemptats de Catalunya. A quin principi actiu podem recórrer per assuavir la perplexitat que sentim? Com a societat, la primera fase passa per condemnar la violència: ens trobem, de manera planificada o espontània, per conjurar el mal. Els sentiments estan a flor de pell. L’empatia, la solidaritat, el rebuig, la por. Després hauríem d’intentar entendre què ha passat. Però estem perduts. Per això cada cop s’allarga més la fase en què parlem del que sentim. Però fer-ho ens permet entendre alguna cosa? Diria que no. I em fa l’efecte que cada cop més gent ha renunciat a entendre. Jo no tinc la resposta, però espero que algun dia me’n podré fer una idea. Per això apunto aquí unes reflexions en brut, com qui va a la farmàcia de guàrdia, però sobretot per recordar que, com tot medicament, pot haver-hi efectes secundaris o contraindicacions. El prospecte bàsic que fem anar n’està ple: generalitzacions, simplificacions i prejudicis.

Per exemple, àrab, musulmà i jihadista no són el mateix. Ni tots els àrabs són musulmans ni tots els musulmans són àrabs. I cap de les dues condicions implica ser jihadista: aquests són els ter­roristes que atempten contra tots i cal no oblidar que la majoria de les seves víctimes han estat àrabs. L’allau de refugiats ha vingut fugint dels jihadistes d’Estat Islàmic que han assassinat els seus familiars i han destruït les seves ciutats. Per això s’equivoquen els qui simplifiquen i diuen que la causa del problema sigui religiós. Una altra simplificació errònia: que la geoestratègia occidental al Pròxim Orient explica per si mateixa que hi hagi aquests terroristes. I un prejudici: esperar que els àrabs facin manifestacions públiques de rebuig al terrorisme és racista. A mi ningú no m’ha demanat que ho faci, pressuposant que estic en contra dels atacs jihadistes. Com tothom. Però a ells sí que els ho reclamen?

La sociologia i la psicologia tenen una bona part de les respostes que encara busquem. Falta veure si és el cas d’aquests terroristes, però és freqüent que el procés de radicalització s’expliqui per la necessitat de construir una identitat.