No podem esperar més

Des de fa uns anys, els mitjans de premsa es veuen obligats, a contracor, a seguir el ritme marcat pels atemptats organitzats per l’Estat Islàmic. Diferents grans ciutats europees han conegut aquest trauma, causat per la voluntat de terroritzar la població, amb unes matances que colpeixen indiscriminadament els ciutadans i els membres de les forces de seguretat. Després, entre altres, de Londres i París, fou la veïna Barcelona la que va sofrir la irracionalitat i la crueltat d’uns joves que, de ben segur, poca idea tenien de religió. La situació actual, que perdurarà, necessita un important esforç en matèria de seguretat i així ho han entès els països del nostre entorn. Però aquesta necessitat no pot comportar una limitació estricta de les llibertats, de les quals gaudim. Si era així, es donaria viabilitat i èxit a l’objectiu buscat pels obscurantistes, o sigui la desaparició de la nostra civilització moderna i oberta. Aquest pensament el comparteixen, per cert, aquests que malgrat el dolor i la pena que els submergeixen es manifesten al carrer per ratificar el pacte social, impregnat d’humanisme i dels valors d’igualtat i tolerància, que ens anima.

Fins ara, Andorra ha quedat al marge d’aquests esdeveniments dramàtics. Tot i això, el deure dels governants és preveure i anticipar. Com s’ha anat repetint per part d’importants mandataris europeus, el risc zero és inexistent. A més de la contractació de més policies, ja anunciada, i que s’hauran de formar adequadament, existeixen altres eines tècniques força útils que fins ara no hem sabut regular degudament. És l’hora de legislar, entre altres, respecte a la videovigilància, que permetrà reforçar la seguretat ciutadana en tots els seus àmbits, tal com demostra l’exemple de Mònaco. Més enllà del terrorisme, aquesta eina facilitarà la tasca de prevenció sempre indispensable, així com la feina d’aquests que asseguren, amb abnegació, la nostra tranquil·litat i que es mereixen disposar dels millors mitjans. Ara bé, aquesta regulació haurà de preservar, i no pot ser altrament, les llibertats públiques. Així es va fer en molts altres estats. Per tant, no hem de caure en cap debat estèril o polititzat i hem d’actuar ja.