Ridículs

Tots som ridículs. Potencialment ridículs.

Perquè ridiculitzar algú, alguna acció, alguna idea és una de les coses més fàcils que hi ha. Proveu-ho. Està tirat! Precisament per això, quan una argumentació deriva cap a la ridiculització, cap al recurs únic a la caricatura, acostuma a deixar d’interessar-me. Perquè no em permet entendre bé de què parlem.

I perquè m’informa de la poca solidesa de qui argumenta.

En aquests temps de fast thinking, la ridiculització –i els seus cosins germans: la caricaturització, les exageracions, les hipèrboles, la generalització, el recurs al registre grotesc...— sembla que s’ha convertit en l’estratègia argumentativa privilegiada del poder, de l’stablishment, del centre, del cànon, dels defensors de l’statu quo i del conservadorisme en general. Així, els feministes són ridículs. I nazis. I els idealistes són ridículs i idiotes i no saben en quin món viuen. Els millennials... Ai, els millennials...

No llegeixen, es passen el dia amb el mòbil, no se saben de memòria la capital de Lituània, només fan que ballar reggaeton...

I els antisistema, què? Tots viuen en comunes, tots són okupes, han de fer assemblees per decidir si van a pixar, si guanyen ens faran tallar-nos els cabells com ells...

I aquests que aposten per canvis radicals en la manera de repartir-nos els recursos, què no saben com va el món o què?

I aquest escriptor que ara deixa d’explorar tota la riquesa de la nostra llengua i pretén escriure una novel·la sent més telegràfic que l’Orwell, no em dieu que no és ridícul, pobret...

Els joves. Les resistències. Les avantguardes artístiques. Els idealistes. Els no adscrits a bàndols. La perifèria. Els outsiders. Els independents. Tots ells són ridículs per al poder, per a l’stablishment, per al cànon.

I quan els sento, quan veig que continua traçant-se la línia, perpètuament, entre els normals i els ridículs, no puc evitar triar bàndol: perquè tot allò que m’interessa es troba al bàndol dels proscrits.

Deu ser que jo, redactant aquestes columnetes, permetent-me qüestionar els arguments dels que en saben, dec ser, també, molt ridícul.