Foc i lloc
El temps d'interregne
Ja s’ha acabat l’estiu, el temps d’espera, i tornem a ser a l’espai de sempre. Tornem al temps quotidià, al dia a dia, i a l’espai habitual i concret de casa, de l’escola i de la feina. Tornem al marc, a les obligacions i a la rutina, com bé analitza el filòsof Joan-Carles Mèlich.
Després de prendre el vol durant uns dies –els que hem pogut– anem prenent terra altra vegada, sense deixar de mirar, per prudència, de quin costat ve el vent. Vivim un moment històric de gran incertesa, un temps líquid en va dir el pessimista Zygmunt Bauman, un gran sociòleg, en aquesta metàfora magnífica per descriure el temps actual. M’hi va fer caure fa uns dies l’Antoni Pol en un article a El Periòdic d’Andorra en què reflexionava sobre Andorra i l’acord d’associació amb la UE, en la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada. Amb encert deia que la UE avui es troba “en un dels seus habituals i imprevistos impassos històrics...” Bauman va escriure en els últims anys de la seva vida (va morir el gener passat) sobre aquesta característica de la modernitat líquida: “Vivim en un temps d’interregne.” Aquest Time of Interregnum, un marc conceptual molt potent, ho pot abraçar i comprendre tot. Es omnímode, com explicà en unes xerrades a la Universitat de Girona. La UE, França, la Gran Bretanya, Espanya, Catalunya, els Estats Units, Occident... viuen en aquest sentit un temps d’interregne, un lapse de transició, una ruptura en la contínua continuïtat, uns dies els nostres canviants, inestables, mòbils, imprevisibles,... “Il vecchio mondo sta morendo. Quello nuovo tarda a comparire. E in questo chiaroscuro nascono i mostri”, va escriure Antonio Gramsci als anys trenta en uns quaderns a la presó.
Som encara aquí. Andorra viu també un temps d’interregne. Va començar fa anys quan Andorra va deixar de definir-se per les seves constants. Avui tots sabem que l’única cosa constant en ella és el canvi. Ho sap bé el cap de Govern, que aquesta tarda ens demanarà que cal continuar remant en aquest mar, petit però nostre, on conviu encara el vell i el nou, on allò que la Constitució superà encara no ha desaparegut del tot i allò que demanava és molt ardu de dur a terme.
Sí, l’acord d’associació és el futur, però tota política és local.