Foc i lloc
Un Quixot andorrà
Tenen quixots al govern i no han entès la realitat del nou segle
Malgrat que en les nostres latituds Antonio Ledesma Hernández és totalment desconegut, és l’autor de La nueva salida del valeroso caballero D. Quijote de la Mancha, publicada a Barcelona el 1905. En aquell moment es complien 300 anys de la primera edició del famoso hidalgo, que una dècada més tard i després de moltes aventures i desventures, acabaria recuperant el seny després de ser derrotat, també a Barcelona. Doncs com a homenatge pel tercer centenari, Ledesma en va fer una versió apòcrifa en què miraculosament l’heroi es desperta de la son eterna i es retroba amb els descendents de Sancho Panza. La mecànica narrativa imita prou bé el ritme de l’original amb un protagonista que ara topa amb un món que no entén i que no té res a veure amb els segles d’or. Això permet crear situacions còmiques quan s’enfronta als pals del telègraf, un viatge en tren o un vol en zepelí. Però Ledesma, advocat regeneracionista, fa que el seu Quixot vulgui refer la unitat ibèrica i recuperar l’imperi on mai no es ponia el sol. I comença per Andorra, que suposadament guanya en combat singular contra el bisbe. Entra al Principat com a conqueridor i fa donació al seu escuder d’aquesta estranya ínsula de terra dalt del cel que és el nostre petit país. Després se’n va a conquerir Portugal i encara més tard embarca cap a les antigues colònies. Però la novel·la no passa d’una col·lecció d’anècdotes en què sempre se segueix el mateix esquema: el Quixot, embegut en el seu idealisme cavalleresc, no entén la realitat d’inicis del segle XX. Boig, no reconeix la realitat. I aquí falla Ledesma: la decadència espanyola, que tant preocupava els regeneracionistes, es filtra en una barreja d’enyorança i frustració per les colònies perdudes. En lloc d’enmendar agravios y enderezar entuertos, pretén reconstruir una unitat, una grandesa i una llibertat inexistent.
Ha passat un segle, però em temo que no han avançat gaire. Ara tenen Quixots com el de Ledesma al govern i als mitjans, i encara no han entès la realitat del nou segle. Actuen sense mirar la realitat. Negant-la. La ràbia els gua-nya, embeguts en la seva dèria per una unitat sacralitzada però inexistent. Potser com li va passar al Quixot original, també perdran a Barcelona i a la fi recuperaran el seny?