“No és problema meu”

Un dia va arribar un paquet a una masia isolada. Un ratolí que s’ho mirava estava convençut que allí dins hi havia un formatge. Quan el pagès va desembolicar l’embalum, el ratolí es va adonar que contenia una ratera i es va acollonir. Pensant que, si a ell li anava la vida, també podien estar en perill la resta dels habitants de la masia, la va recórrer avisant tot­hom. Va anar al galliner i, a la primera gallina que va trobar (una gallina vella), li va dir excitat: “Han portat rateres a la masia!”

La gallina li va respondre tot escatainant: “A poc a poc: se me’n fot el que tu tastes!” Va anar a la pleta dels corders i va donar la notícia al primer xai que va trobar. El be li va contestar tot belant: “I un be negre... A mi sí que... És problema teu si l’amo et vol oprimir amb una ratera!” El ratolí, orgullós, però un xic desesperançat, va córrer fins a arribar al tancat de les vaques i va avisar. Una de les vaques, que ni era cega ni tenia mala llet, va bramar: “M’ho expliques a mi? No n’he de fer ni mu!”

L’endemà es va sentir un clec i la pagesa es va acostar a la ratera mig a les fosques, sense adonar-se que en comptes d’una rata hi havia un escurçó. En posar-hi la mà, la bèstia la va mossegar. El metge, quan hi va acudir, li va recomanar brou de gallina vella i el pagès va matar la gallina. Tots els camperols dels encontorns van acudir a veure la mestressa i, per donar-los les gràcies, l’home va matar el xai i va fer una bona brasa. La pagesa, però, va morir i, per pagar els funerals, el vidu va haver de sacrificar la vaca. El ratolí s’ho mirava, fotut i isolat, però encara viu, i tot plegat li feia llàstima.

Aquestes últimes setmanes, veient el que està succeint a Catalunya, hem sentit (i llegit) diverses opinions de senyors i senyores (constato que no els qualifico de gallines ni de xais ni de vaques sagrades) d’aquest nostre petit país (noteu que no diferencio entre potanegres, andorrans de bragueta o residents més papistes que el Papa) rentant-se’n les mans i defensant que no és problema seu ni d’Andorra.

N’estan segurs? Per si de cas, els explico un vell conte i els demano que hi pensin una estoneta. “Casa meva és casa vostra, si és que hi ha cases d’algú.”