Repensar-se

Seré clar: no és que estigui a favor del que demà passarà a Catalunya, és que un dia com el de demà i el camí per arribar-hi els faria obligatoris a tota societat cada 25 anys. Sense canviar massa el guió ni carregar-me els capítols més insofribles del Procés, que tot suma. No cal que sigui, ni tan sols, per demanar la independència d’un Estat. Ho està fent Catalunya d’una manera i ho va fer Islàndia, no fa gaire, per altres motius i per altres canals. Des de la mínima distància, el que més m’interessa del camí seguit per Catalunya els darrers anys no és que condueixi o no a la independència, sinó tot el que haurà ajudat els catalans a repensar-se. Es parla molt –des dels diferents bàndols– dels costos del Procés; potser toca enfocar-ne una mica els beneficis. D’entrada, l’atreviment mateix a repensar-se, a fer entrar dins d’unes agendes polítiques carregades de superficialitats i esclaves del ritme frenètic del món actual i dels cicles electorals, una reflexió tan estructural com la que et porta a qüestionar-te l’estat actual de les coses, a somiar alternatives i a dissenyar escenaris per assolir-les. I qüestionar l’estat de les coses només pot tenir efectes secundaris beneficiosos: una societat trobant-li sentit a la política; una població que pren consciència que els drets es guanyen i es mantenen només si es reclamen i es reivindiquen; una societat en què els mestres, els bombers, els artistes, els científics, els estibadors del port o els metges s’impliquen en el debat públic; una societat en què l’esquerra anticapitalista i la dreta burgesa s’asseuen a discutir i troben punts d’acord, i s’abracen des de la distància més absoluta, sense importar-los que hi hagi càmeres; una societat que torna a traçar un lligam amb els seus representants, que valoren que se la juguin per allò que van prometre; una societat que discuteix sobre les tensions entre legalitat i legitimitat, sobre repressió, sobre Estat de dret, sobre garanties democràtiques, sobre habeas corpus, sobre justícia... Totes les generacions es mereixen poder discutir, en gran, sobre drets, sobre justícia, sobre democràcia. Per això, acabi com acabi, no en tinc cap dubte: haurà pagat la pena!