Pallassos

La setmana passada vaig rebre un parell de WhatsApp. Un era una foto de Tortell Poltrona, nas vermell inclòs, al costat d’un policia (armes incloses). L’altre era un vídeo de la Pepa Plana, nas vermell inclòs, recitant Apel·les Mestres: “No passareu!, i si passeu,/ quan tots haurem deixat de viure,/ sabreu de sobres a quin preu/ s’abat un poble digne i lliure./ Mes no serà! Per més que feu,/ no passareu!”

Diumenge vaig veure un tip d’imatges d’una colla de pallassos identificats com a policies espanyols (sense nas, però amb armes) que van voler passar per sobre d’una embosta de delinqüents del meu poble armats amb paperetes i amb urnes. A la majoria de llocs no van poder passar perquè la gent del meu poble els té molt ben posats, però els pocs que ho van fer tornaran a casa seva explicant a quin preu “ellos” van sucumbir.

Dilluns, a l’hora d’escriure aquesta columna, intento ser tan sincera com puc. Continuo llagrimejant amb les imatges de la càrrega policial d’ahir als col·legis electorals catalans, però alhora soc feliç d’haver constatat una vegada més la dignitat de la meva gent, del meu país; continuo sentint vergonya d’una part de la meva sang andalusa en escoltar persones amb qui comparteixo origen cridant “a por ellos”, però alhora estic orgullosa del meu avi granadí, que va defensar Catalunya durant la Guerra Civil espanyola i s’hi va jugar la pena de mort; m’avergonyeix que alguns conciutadans d’Andorra defensin l’opressió espanyola i es repixin l’article 12 de la Constitució andorrana quan vomiten que els catalans que residim aquí tirem Runer avall per fer ús de la llibertat d’expressió. I el que és pitjor: estic fotuda perquè potser per primera vegada no tindré collons d’arrencar un somriure a la senyora Ventureta tot i intentar-ho.

Dimarts, abans d’enviar el text, la carretera a Andorra és tallada; potser sí que tenim raó els qui afirmem de fa dies que el que passa a Catalunya també afecta Andorra. No sé què passarà a partir d’ara, però jo continuaré sent una “dona, de classe baixa i nació oprimida”, tothora rebel, que duré “amb el somriure, la revolta” i que preferiré sempre els nassos i els fets dels pallassos que els pallassos que intimiden amb armes.