La història en directe

El conflicte entre Catalunya i Espanya ha deixat un reguitzell d’imatges que quedaran per sempre gravades a la nostra retina. Hi ha instantànies colpidores i difícils d’entendre. Seqüències violentes i sagnants. Afortunadament també hem vist fotos de manifestacions pacífiques. Però de totes les imatges que han desbordat la tele i les xarxes, una de les que més m’ha captivat ha estat la d’un senzill cartell escrit a mà i enganxat a la porta d’una aula. Els estudiants han guanyat les ciutats, omplint-les de consignes alegres com que “els carrers seran sempre nostres”. Però en algun lloc, abans de sortir de l’institut, algú va tenir la magnífica ocurrència de deixar un avís a la porta de l’aula. Diu: “No estem saltant-nos classe, estem fent història.”

D’entrada pot semblar un simple joc de paraules amb el nom de l’assignatura. Una broma per justificar la campana general. Aparentment és un cartell innocent que no conté lemes subversius ni enceses proclames en favor de la revolta. Però en la seva simplicitat, el missatge deixat a corre-cuita per uns joves a la porta de la classe és tota una lliçó i dona molt de sentit a la feina que es fa a les escoles. El professor d’història (i la resta també) pot sentir-se ben content perquè el cartell deixa un missatge nítid que és una veritable bomba de rellotgeria. Manifesta la consciència plena del moment que vivim i la noció clara que a vegades podem fer història sortint al carrer. El convenciment que en el futur aquest serà un capítol dels llibres d’història que s’estudiaran a les escoles. I ells podran dir que hi eren i que van defensar els principis democràtics. Avui, a través dels mitjans internacionals, mitjançant les xarxes i Internet, podem veure la història en directe, actualitzada diàriament en les planes webs dels diaris de tot el món. Una història que enllaçarà amb la d’altres revolucions pacífiques. Recordem Nelson Mandela, Martin Luther King o Ghandi. Per això em sorprèn i em dol veure que hi ha gent entenimentada i de bon cor que apel·la a la desgastada equidistància. És legítim, per descomptat. Però m’entristeix, perquè parafrasejant Desmond Tutú, premi Carlemany 2008, si ets neutral en situacions d’injustícia, a la pràctica ja has escollit el bàndol de l’opressor.