Simbiosi

El meu fill és el millor, d’això no hi ha cap mena de dubte. D’entrada, perquè és el meu fill. Després, perquè és evident. També perquè de ben petit –tothom ho diu– ja apuntava maneres. Va començar a caminar abans de l’any, se’l veia sempre interessadíssim quan li projectàvem els vídeos de Baby Einstein, va saber llegir el seu nom abans que els altres i, quan pintava dibuixos, amb només dos anys, com us ho diria..., tenien un aire a Miró. Però si és que fins i tot els cops de peu intrauterins seguien la cadència de les sonates de Bach que li posàvem des de fora de la panxa! Fa anglès i ioga des de l’escola bressol, sap identificar els logotips de totes les marques de cotxe i ja fa dies que sap comptar fins a mil. Continua fent anglès, ioga i piscina però aquest any ja no fa futbol –tot i ser el millor, els altres no se la passaven sempre i l’entrenador no sabia veure tot el seu potencial, quina injustícia!

Aquest any, a la classe, ens hem trobat amb un alumne nou. I ja es veu que no hi és del tot... Diuen que té no sé quin tipus d’autisme, o una discapacitat o jo que sé. En fi, que ens ha tocat la loteria... Evidentment, ja he anat a queixar-me: el meu fill no està fent anglès des dels sis mesos perquè ara un nen que jo que sé que té vingui i baixi el nivell. Com si no en tinguéssim prou amb els nens que no segueixen tant com el meu! M’han dit els psicòlegs i els mestres que el meu fill es beneficiarà tant d’estar en aquesta classe com el nen nou, que l’ajudarà a entendre la diversitat del món, a interaccionar amb persones iguals i diferents alhora, que quan el meu fill ajudi el nen nou a conversar això l’ajudarà a ell mateix a integrar molt millor tot allò que ha après, que quan el nen nou ajudi el meu fill amb... Però no, per aquí no passo, el nen nou no podrà ensenyar-li res al meu fill. El meu fill és el millor. Per sort, el nen aquest amb retard no és l’únic fitxatge nou d’aquest curs. També n’hi ha un altre de qui el meu fill em parla tot el dia. Que s’han fet tan amics, que fa coses tan extraordinàries, que li ense­nya tantes i tantes coses... Uf, per fi algú al seu nivell. Ahir vaig demanar als mestres per aquest altre nen nou. I em van dir que de nen nou només n’hi havia un. I que estaven encantats de com de bé havien connectat ell i el meu fill.