'El gran dictador' avui

Ara fa setanta-set anys, l’octubre de 1940, es va estrenar El gran dictador escrita, dirigida i protagonitzada per Charles Chaplin. La pel·lícula va ser un èxit immediat perquè aborda el feixisme i les dictadures amb l’humor, la sensibilitat i la simpatia pels desafavorits que caracteritzen tota la producció de Chaplin, i el film ha passat a la història del cinema com una de les millors sàtires polítiques contra els totalitarismes. Sovint es diu que en aquesta cinta hi ha la darrera aparició de Charlot, el tendre i alhora divertit antiheroi que molts van identificar en el personatge del barber jueu. Una de les particularitats d’El gran dictador és que Chaplin interpreta els dos papers principals, el barber jueu i el dictador Hynkel, dos personatges contraposats però units per un destí creuat i per la seva semblança física. La pel·lícula conté escenes antològiques com el discurs inicial del dictador (en una llengua que sembla alemany) en què Chaplin parodia Hitler; o aquella altra escena de Hynkel al seu despatx, embegut en el deliri de dominar el món, ballant amb el globus terraqüi mentre de fons se sent Wagner. El moment culminant de la pel·lícula, però, és el discurs final del fals Hynkel (per la trama argumental sabem que en realitat és el bondadós barber jueu a qui han confós amb el dictador i que han vestit amb el seu uniforme militar): després de tota una carrera en el cinema mut, per primera vegada Chaplin va trencar el seu silenci i va parlar per boca dels personatges per fer una proclama en favor de les llibertats i condemnant els totalitarismes i altres formes de dictadura dels poderosos. Vist avui, el discurs pacifista del fals Hynkel encara fa rumiar si no vivim immersos en una mena de dictadura mental, esclavitzats pel treball, el consumisme, les enveges i la cobdícia. Més encara. Mirant cap a Catalunya i Espanya em pregunto si no passa com a El gran dictador: a cada bàndol tenim uns personatges que malgrat ser oposats també s’assemblen molt. Jo només espero que al final, i malgrat dur el mateix uniforme, algú faci com el barber jueu i plantant-se davant l’amenaça de les tropes, oposant-se a l’opressió, agafi els micròfons i defensi la llibertat dels pobles i el veritable sentit de la democràcia.