Girona-Reial Madrid (2-1)

Si n’han passat de coses! I les que passaran... Jo me n’he trobat de tots colors: des d’haver de criticar, quan soc a Andorra, els habitants del país que manifesten que la situació de Catalunya no és problema seu o el Govern per haver-se pronunciat en contra de la independència de Catalunya, fins a defensar, quan soc a baix, que Andorra és tan petita i depèn tant dels grans estats europeus que ha de fer “de cec, mut i sord” per no sortir-ne escaldada; des de sentir-me qualsevol insult per anar a les manifestacions a favor de la independència de Catalunya fins a sentir elogis a altres residents a Andorra (com uns tals Juan i Gloria, segons el diari Ara) que, després de trenta anys de viure aquí, van a la manifestació unionista espanyola del dia 29 d’octubre perquè no volen “que Catalunya se’n vagi”.

Amb tot, estic confusa tot i tenir les conviccions més fermes que mai. Confusions: realment és més greu voler ser que ser un lladre? És pitjor voler ser lliure que lliurar-se als designis de l’statu quo? En Puigdemont els té més grossos que en Rajoy o són els de la Sáenz de Santamaría els que s’arrosseguen per terra? Mentre nosaltres la ballem magra i l’Albiol i l’Arrimadas ballen per un peu, l’Iceta balla amb la més lletja? He de continuar tota la vida sent una “dona, de classe pobra i nació oprimida” o un dia podré decidir què i qui soc? Conviccions: “No podrem mai ser si no som lliures”, “Cadascú fa un mot del victoriós poema”, “Assumiràs la veu d’un poble, i serà la veu del teu poble, i seràs, per a sempre, poble”, “Per a què serveixes, utopia? Per a continuar caminant”.

En aquest batibull en què s’ha convertit tot plegat, he de reconèixer els tips de riure que m’hi estic fent. Divendres vaig ser a Barcelona per viure de primera mà la proclamació de la República Catalana i vaig xalar com mai; l’endemà, pujant cap a casa, vaig saber que ja ens aplicaven el famós 155 i que cap país europeu ens havia reconegut (no desespero, sempre tinc un altre sac de paciència a punt), però diumenge em va saber greu no haver pogut ser a Montilivi. Com deia una piulada que em van retuitar: “Cap país europeu reconeix la victòria del Girona sobre el Reial Madrid.” Però el Girona va guanyar.